Després de la mort d’Arafat, palestins i israelians tenen una oportunitat històrica per ressuscitar el procés de pau. Però es necessita un miracle per trobar solució a un conflicte que s’ha convertit en la quadratura del cercle del Pròxim Orient. Un conflicte que data des de 1947, quan a les Nacions Unides se li va ocórrer un pla de partició per a crear dos estats separats a Palestina, un d’àrab i un altre de jueu. El rebuig dels àrabs a aquest pla, seguit de la proclamació de la independència dels israelians el 1948, va deixar servida la primera guerra i les que van venir després també. Israel, el 1967, va envair Gaza, Cisjordània i part de Jerusalem. Des d’aleshores i fins llavors, continua l’ocupació sense que la comunitat internacional faci res al respecte. Malgrat això, el currículum dels palestins no està exempt de taques de sang. Un exemple: el 1972 un escamot palestí va assassinar onze esportistes israelians als jocs olímpics de Munic.

El canvi de mil•leni va afectar definitivament al procés de pau. Així ho va demostrar, el juliol 2000, la cimera de Camp David, convocada per l’expresident nord-americà Bill Clinton, per solucionar el problema de la sobirania de Jerusalem. Aquesta cimera es va presentar com un fracàs, i Arafat era el principal culpable.

Poc després, Sharon enfonsaria les poques probabilitats d’aconseguir la pau: la seva visita a l’explanada de les mesquites el setembre del 2000 va provocar una polseguera a la zona i l’inici de la segona intifada. Tot i això, l’any següent va començar amb bon peu perquè el mes de gener, a la cimera de Taba (Egipte), es va arribar a un acord per dividir Jerusalem… però ja era massa tard perquè només un mes després, Ariel Sharon guanyava les eleccions i va anunciar obertament que passava d’aquests acords.

El Full, paper mullat

El Full de Ruta va ser proposat pel Quartet de Madrid (EUA, UE, Rússia i la ONU) l’abril del 2003 com un gest pel món àrab després de la guerra de l’Iraq. Però aquest pla és paper mullat. Al marge d’Israel i Palestina, no hem de perdre de vista el paper que hi juguen altres països de la zona com l’Iran i Síria, dos dictadures que no acaben d’acceptar la democràcia d’Israel. Com es pot signar la pau si des de Damasc a Teheran es mouen els fils del terrorisme palestí? Així, difícilment cap dirigent ni israelià ni palestí podrà signar la pau.

D’altra banda, la Unió Europea tot i fer el ridícul, ha anunciat que farà un pla d’acció al marge del Quartet per aconseguir la proclamació d’un Estat Palestí basat en les fronteres del 1967 i que respectarà l’esperit del Full de Ruta. Pot ser ho fa en un intent de demostrar que encara no tot està perdut però la llarga durada del conflicte i l’escalada en termes de gravetat obliga a unes relacions diplomàtiques que abracin tots els elements i es reflecteixi en un acord internacional. La intervenció del Quartet es fa necessària per diferents raons, però sobre tot per avançar en la negociació establint fases, calendaris, objectius i criteris clars. I ambdues parts en conflicte han d’implicar-se per igual.

La presència internacional és necessària també per altres motius. Primer, perquè és el focus de màxima tensió del Pròxim Orient. En segon lloc, perquè a aquestes alçades s’ha de negociar tot alhora. I, per últim, la intervenció internacional també és obligada perquè ambdues parts es troben en una situació de desigualtat, un és un estat sobirà i l’altre no.

Sharon, a la seva bola

Mentrestant, la política d’Ariel Sharon s’endureix a pas de gegant. El dirigent israelià decideix tirar pel camí del mig i primer decideix construir el mur i, després, proposa retirar més de set mil colons de la franja de Gaza el 2005. No és més que una estratègia per consolidar els grans assentaments a la zona de Cisjordània, ocupada per Israel des de l’any 1967.

És més, Sharon ja ha manifestat públicament que no segueix el Full de Ruta, bandejat a causa de la violència i els retrets mutus entre israelians i palestins. El pla preveu que Israel aturi la construcció d’assentaments jueus als territoris ocupats i la fi dels atemptats per aconseguir l’establiment d’un Estat palestí.

Palestina ha de moure fitxa

Per la seva banda, el Quartet veu amb bons ulls aquest pla d’evacuació de Sharon com a oportunitat per restituir el Full de Ruta. El pla prometia la creació de dos estats a finals del 2005. Això no serà possible. De moment. Ho va anunciar el mateix Javier Solana, Alt Representant per a la Política Exterior i Seguretat Comunes, que reitera que la UE defensarà aquest pla com a única sortida a la pau entre israelians i palestins.

En tot aquest context, no perdem el nord. La causa palestina no neix a favor dels palestins, sinó com a identitat en negatiu: en contra dels jueus. Els palestins radicals han de deixar les armes i el govern de Sharon acabar amb el terrorisme d’Estat. Palestina, però és la primera que ha de moure fitxa: elegir un president que es converteixi en un interlocutor vàlid per un futur en pau al Pròxim Orient… Això sí, amb permís dels seus veïns àrabs.