La Seguretat Social és un sistema finançat per cotitzacions socials, amb una provisió mixta de serveis, tant per entitats públiques com privades. S’empra la fórmula del copagament (que controla la demanda excessiva i així acaba amb el problema de l’abús). És el cas de França, el país europeu amb una despesa sanitària pública més elevada.

El Servei Nacional de Salut va ser instaurat per la Gran Bretanya l’any 1948 i va inspirar els altres països nòrdics, Irlanda i el sud d’Europa (Itàlia i Espanya). És únic, públic, universal i amb totes les instal•lacions integrades al propi hospital. Aquest model és considerat el més barat (un punt menys en % del PIB), més equitatiu i eficaç (descartant els criteris de mercat).

Universalització dels problemes

No obstant això, si no podem parlar d’una universalització de les estructures, potser sí podríem parlar d’una globalització dels problemes. L’augment de la despesa sanitària europea és conseqüència de l’envelliment de la població, de la manca d’orientació preventiva (evitar el tabaquisme, el sedentarisme i els excessos a la dieta), del preu dels serveis sanitaris que a la UE augmenta per sobre de l’IPC, de la sofisticada tecnologia dels hospitals i de l’evolució de malalties degeneratives i associades a l’edat. A més, com va dir Aldous Huxley, la investigació de les malalties ha avançat tant que cada vegada és més difícil trobar algú que estigui completament sa. L’augment del personal sanitari per atendre aquest percentatge creixent de persones dependents és un altre factor de despesa fonamental.

A la Unió Europea el sistema sanitari està entrant en una etapa de revisió que pot portar a sacrificar les conquestes de l’Estat de benestar. El cas més extrem és la reforma de la sanitat alemanya, pactada per tots els partits polítics, que implicarà menys prestacions, limitacions als fàrmacs terapèuticament poc innovadors i cotitzacions més àmplies.

Ana Rico, de l’Observatori Europeu de Sistemes Sanitaris, considera que la reunificació d’Alemanya pot ser una de les causes de la crisi financera del sistema alemany, “però una altra hipòtesi és que les mesures de mercat són cares si no es controlen bé. Les expectatives teòriques d‘estalvi no s’han acomplert als llocs on s’han aplicat”. Al contrari, s’ha obtingut una inflació de costos en una primera fase. Aquests canvis a la sanitat alemanya poden suposar un advertiment per a la resta de països de la UE de què és el que passa quan la despesa sanitària queda fora control durant massa temps, una situació que a Espanya ja ha obligat a autonomies com Canàries i Galícia a recórrer a partides extrapressupostàries.

A França, un informe del mes de juny de la Comissió d’Afers Socials del Senat va considerar extremadament preocupant el dèficit estructural de l’assistència mèdica i va proposar “una profunda reforma de la sanitat pública per tal d’evitar un increment massa generós de l’impost general”, destinar a restablir l’equilibri financer de la Seguretat Social. Segons l’informe, “no és viable que les despeses de l’assistència mèdica segueixin progressant a un ritme del sis o del set per cent anual”, ja que, per això, s’hauria de destinar nous impostos o noves cotitzacions.

Més tard va arribar l’onada de calor que va provocar el col•lapse sanitari a França. El ministre de Sanitat, Jean-François Mattei, va presentar el Pla Hospital 2007, que s’aplicarà durant els propers cinc anys i que suposarà una inversió de 10.200 milions d’euros destinats al sistema hospitalari i als serveis d’urgències.

Gestió pública, gràcies.

No obstant això, una despesa més gran no garanteix una major cobertura ni millors serveis. Recordem el cas dels EUA, el país que més diners destina a sanitat, el 14% del PIB (la mitjana europea supera per poc el 8%). D’aquests diners, un 20% són despeses burocràtiques (comparem: a Espanya representen poc més del 3%). La despesa pública suposa només el 40% de la despesa sanitària total als EUA. Els nefastos resultats salten a la vista: la quantitat de nordamericans desproveïts de cobertura sanitària va augmentar en 2,4 milions l’any 2002 a causa de l’increment de l’atur i ja és de 43,6 milions, segons un informe publicat el setembre per l’oficina del cens nordamericà.

Així doncs, per a garantir una sanitat pública universal i de qualitat no només cal invertir més fons públics, sinó que és bàsic que la gestió i administració siguin també públiques, dirigides a la salut de la població i no a la competència mercantil. En el cas espanyol, el govern del PP ha inventat les Fundacions, la gestió de la sanitat pública amb el règim jurídic del dret privat. L’Estat apareix, així, com un empresari privat que oblida els controls amb què el dret públic protegeix l’interès general a l’administració dels fons públics. Una altra conseqüència de la utilització del dret privat a la sanitat és la introducció del règim laboral de contractació, important la precarietat i l’acomiadament des d’altres àmbits empresarials. Aquest patró espanyol és una de les tendències de moda als sistemes sanitaris europeus. Per tal d’evitar la utilització de modes d’empresa tèxtil a la sanitat, és a dir, per a un sistema sanitari equitatiu i sostenible a la UE: una bona gestió pública. No sembla tan difícil.