Ja es va acabar. Durant dos anys, la Constitució Europea va donar motiu a xerrades, compromisos, esperances i histèries, però la reunió d’aquest cap de setmana va ser prevista per acabar amb els últims detalls. No obstant el dissabte a la nit, tot es va acabar, perquè els petits i mitjans països de la Unió no van aconseguir evitar la discussió sobre les modalitats de vot.

Mentre la tinta dels periòdics del diumenge encara s’estava assecant, les recriminacions persistien. Els diaris alemanys culpaven als polonesos; els polonesos culpaven als francesos. Els francesos culpaven als espanyols, qui culpaven als francesos i als alemanys, qui no només culpaven als espanyols i els polonesos, sinó també als italians –per no haver organitzat bé les negociacions- i als anglesos per no haver pressionat als polonesos. I per al súmmum de la ironia, els italians culpaven a tot el món, fins i tot a ells mateixos. I per fi els anglesos, qui mai van estar molt entusiasmats amb el tema de la Constitució, només van callar i es van retirar amb educació.

Dignes de veritables negociadors, tots van arribar a la taula anunciant que marxarien en el cas que l’acord arribat no fos l’esperat, cosa que al final van fer. Per a Espanya i Polònia, els càlculs eren simples: rebutjar la Constitució significava obtenir les modalitats de vot que esperaven. Per als recents «integradors» França i Alemanya, la situació era més complicada. Disgustats pels múltiples compromisos que van haver de realitzar en l’esborrany de la Constitució només per a satisfer als anglesos, semblen estar cada dia més atrets per altre tipus de «pla B» - una Europa de dues velocitats, amb un «cos integrador» constituït per França, Alemanya i els països del Benelux, i els que es queixen com Polònia i Anglaterra deixats de costat.

Nombroses experiències viscudes al llarg de l’any anterior els va fer reaccionar: el rebuig de part de la “Nova Europa” a donar suport a la seva oposició davant la guerra de l’Iraq, la seva ruptura amb el Pacte de Creixement i Estabilitat, i la formació d’una força de Defensa Europea en la qual se situaven els jugadors claus. La proposta d’una «Unió franco-alemanya» va ser en realitat un engany, amb Chirac jugant el paper del policia dolent, declarant bel•licosament que seria «un motor», «un exemple», i que permetria a Europa «avançar més ràpid i millor», i Schröder, jugant el paper del bon policia, advertint amb molta precaució que «no hem de desitjar [una Europa de dues velocitats] i de fet no la desitjàvem, però serà de tota forma la conseqüència lògica d’un fracàs definitiu, que per descomptat no volem».

Aquests enganys poden convertir-se en amenaces, i les amenaces en accions. Les negociacions sobre la Constitució d’Europa comencen de nou al març d’aquest any, però el major perill no només és el fet que Espanya i Polònia segueixin intransigents sobre els seus drets de vot, sinó que, encara que s’aconsegueixi un eventual compromís, els fundadors de la Unió perdin la seva esperança d’arribar a la creació de l’Europa que realment desitgen: la que és alhora àmplia i profunda. Davant de l’obligació de prendre una decisió, pot ser que prevalgui el concepte d’un «cos europeu», confortant a les nacions marginals en un complex permanent de “outsider”.

Ara mateix, la imatge pública d’Europa ha sofert mals fins i tot majors. Encara que s’aconsegueixi un acord l’any que ve, la Constitució encara necessita el suport del poble en molts països abans de poder entrar en vigor. Els últims mesos van servir per a afeblir el consens curosament creat per la Convenció; un sondeig de la setmana passada indica que menys de la meitat dels ciutadans europeus el van veure de manera positiva. Quan intel•lectuals com Jürgen Habermas tenien la visió d’uns europeus amb un sentit de la identificació i d’apropiació de la Constitució, les negociacions perllongades van servir en realitat per a diluir qualsevol sentit d’«europeisme», i van confirmar el fet que moltes nacions encara consideren a Europa un mitjà per a aconseguir el seu propi interès nacional – i no gaire més.