En contra d’allò que es pugui pensar, l’actual procés d’integració europea reforça el paper de l’Estat nació. Què poden fer davant d’això les nacions sense estat o les regions a través dels seus governs subestatals? Recórrer a una activitat frenètica denominada paradiplomàcia: una forma de política exterior pròpia amb l’objectiu d’aconseguir reconeixement internacional.

En un context de globalització accelerada, hi ha regions que construeixen la seva paradiplomàcia sota el paraigua d’un fort moviment o sentiment nacional. Exemples com els de Catalunya, Escòcia, o el Land alemany de Brandenburg, que ha consolidat la seva relació amb la veïna Polònia, són una mostra de les paradiplomàcies més dinàmiques de les regions europees. I és interessant observar que es desenvolupen en marcs institucionals diferents.

Diferents lectures de l’Estat nació

En efecte, a la Unió Europea trobem estats multinacionals com Espanya, el Regne Unit o Bèlgica, estats on les regions desenvolupen la seva paradiplomàcia sota un denominador comú, tot i que amb alguns matisos: el nacionalisme. A les comunitats espanyoles de Catalunya i el País Basc, hi ha una tradició en aquest sentit. Bèlgica n’és un altre exemple, descrita freqüentment com un “estat artificial”. Encara més, la realitat ens mostra com aquelles regions amb més èxit en les relacions internacionals tenen moviments nacionalistes (1).

El nacionalisme implica tres processos relacionats amb la paradiplomàcia. El primer és la identitat de construcció política. El desenvolupament d’agències internacionals per part del governs regionals és ple d’un significat simbòlic i és una atractiva opció estratègica per als líders nacionalistes.

El segon procés del nacionalisme és la definició i articulació de grups regionals d’interès centrats en la defensa de la cultura y en la ideologia, que es converteix en un dels aspectes més importants de la paradiplomàcia. La cultura marca l’agenda política de les relacions exteriors dels governs regionals. I el tercer procés del nacionalisme és la mobilització politico-territorial amb l’objectiu d’emfatitzar el seu fet diferencial dins el seu territori.

Un fenomen de moda

La paradiplomàcia no és res de nou, però des de fa una dècada sembla que estigui en voga obrir oficines a l’exterior, involucrar-se en organitzacions internacionals o participar sense treva en conferències. Aquesta activitat obté els seus fruits, com la introducció a la Convenció de Lome IV (amb els països d’Àfrica, el Carib i el Pacífic) del concepte de cooperació descentralitzada a la Unió Europea, cosa que va permetre que organitzacions alienes al govern central poguessin utilitzar els recursos destinats a la Comissió per a la cooperació. Tanmateix, tot i que la paradiplomàcia és el millor instrument de les regions davant la recentralització de les competències del Estats europeus, no podem perdre de vista que al darrere hi ha motivacions purament econòmiques.

Existeixen 250 regions que han de repartir-se una tercera part del pressupost comunitari, és a dir, 213.000 milions d’ euros. Resulta inqüestionable, doncs, l’objectiu de l’afany paradiplomàtic de les regions europees ja sigui en qüestions culturals, socials, econòmiques o polítiques.

L’ideal de les regions com a principals nivells de govern va viure el seu apogeu els anys 80, coincidint amb la racionalització d’alguns estats europeus com Espanya, i amb l’esplendor de la política regional europea estimulada per la Comissió Delors.

Encara més, des del Tractat de Maastricht existeix la possibilitat que representants de les entitats regionals o subestatals participin a les delegacions nacionals que negocien al Consell de la Unió. Això s’ha convertit en una pràctica habitual en alguns Estats membres. Sense anar més lluny, representants de les comunitats i regions belgues, dels governs escocès, gal•lès i del nord d’Irlanda. Els landers alemanys i austríacs, i les regions autònomes portugueses participen a les sessions dels consells de ministres.

Tanmateix, en casos com l’espanyol, en què el govern del Partit Popular va negar-se repetidament a aquesta possibilitat, només existeix participació autonòmica de forma rotatòria en alguns comitès consultius de la Comissió. La nul•la presència de Catalunya i d’altres regions europees en els òrgans de govern rellevats podria tenir greus conseqüències per a les seves economies.

Així doncs, els estats utilitzen les estructures comunitàries per a consolidar la seva legitimitat en front de les amenaces procedents de les “nacions sense estat” i les regions fan servir la paradiplomàcia per tal d’obtenir el suport financer de la Unió Europea.

Davant del protagonisme que estan adquirint algunes regions i nacions “sense estat”, no s’ha de perdre de vista quin és el seu objectiu final: resoldre conflictes històrics, ètnics o culturals del passat. No es pot pretendre passar a un procés d’uniformitat de cop i volta. No totes les regions parteixen de situacions iguals ni demanen solucions idèntiques. Els acords i transformacions institucionals han de basar-se en un escrupulós estudi de les dificultats i de la trama institucional existent a cada país per a què la paradiplomàcia deixi de ser una recepta extraordinària de difícil continuïtat.