No cal remuntar-se a la presa de Constantinoble de 1453 per a constatar el grau d’articulació entre Turquia i la resta del continent europeu. Ja des de 1964 existeix un acord d’Associació entre la Unió Europea i Turquia, una mena d’acord que ha marcat sempre l’avantsala dels processos d’adhesió a la UE respecte als seus països veïns. No en va Turquia és candidata des de 1987, molt abans que els imminents nous socis del mes que ve. Existeix en vigor, d’altra banda, un acord d’unió duanera des de 1995 entre tots dos que, donat que es tendeix a tractar a Turquia com a un estrany malalt, direm que evoluciona favorablement. Fins i tot així, Turquia se sent maltractada i així ho ha posat de manifest moltes vegades (vegeu la seva retirada de la Conferència Europea de Londres el 1998), fet que no li ha impedit d’estar, encara amb un peu fora i un altre a dins, en els expedients de preadhesió des d’aquell mateix any.

Diferències amb els partits sènior

Ara per ara, l’evolució del seu expedient a ulls del ciutadà mitjà europeu segueix essent ambigua, indeterminada: està a l’aire. Els representants de les joventuts polítiques europees aparentment enarboren un mateix credo i una anàlisi invariable, que sorprèn de vegades per haver-se desmarcat respecte de les propostes dels seus partits amb representació parlamentària. Les Joventuts del Partit Popular (YEPP), amb el seu president Daniel Bautista al cap, manifesta el seu suport a l’eventual entrada de Turquia a la UE, fet que no deixa de sorprendre en vista de les declaracions que alguns dirigents del PPE van mantenir fa una any en referència amb l’apocalipsi comunitari que suposaria aquest ingrés.

En aquest terreny ningú no es desmarca: les joventuts socialistes europees de l’ECOSY, en sintonia amb el que el PSE defensa, advoca per l’entrada de Turquia sense sortir-se de les normes marcades per a tot ingrés. També accepten aquesta idea els Verds i els joves liberals de centre del LYMEC. Aquests últims, amb gran pragmatisme, exhibeixen, abans que les condicions per a l’entrada, els beneficis que tindria per a ambdues parts, entre els quals no falta l’aprofitament del mercat potencialment més gran amb el que es comptaria dins de la UE.

Avantatges per a la UE

A instàncies d’Aloys Rigaut, tresorer del LYMEC, l’entrada de Turquia “suposaria una garantia d’estabilització i d’afermament dels Drets Humans en la regió oriental europea així com al Caucas”. Però va més enllà i, rebutjant la necessitat que Europa es converteixi en un exclusiu “club cristià”, opina que amb Turquia dins, la integració dels musulmans es tornaria més senzilla. Rigaut valora especialment el baluard-OTAN que representa Turquia per a la defensa dels valors d’Occident (i dels seus interessos, s’hauria d’afegir). En aquest mateix sentit, des del YEPP s’aconsella no subestimar la posició geoestratègica del país en qüestió, el govern del qual, per cert, no acceptaria un estatut especial d’associació.

Els braços oberts, però amb condicions

Pel que fa a la qüestió de les condicions que s’han d’imposar a Turquia per a l’ingrés, s’insisteix lacònicament en el manteniment del model existent fins avui, sense privilegiar ni dificultar de cap manera el seu recorregut, en paraules de Ief Janssens, vicepresident de l’ECOSY. Aquestes condicions segueixen sent les enunciades a Copenhaguen el 1993: institucions estables que garanteixin la democràcia i que donin molta importància al dret (quelcom en què Turquia avança notablement); respecte i protecció de les minories (sobre això Turquia comença ara a moure’s); i una economia de mercat viable i amb capacitat de fer front a la pressió de la competència, així com la capacitat d’assumir el patrimoni comunitari (extrems aquests que encara estan poc desenvolupats). En relació amb aquest últim punt, la confiança expressada pel LYMEC potser pot veure’s fonamentada en la presència solapada d’un nucli fort de polítics liberals en el govern islamista moderat de Recep Tayyip Erdogan.

Per la seva banda, Jacopo Moccia, portaveu d’ECOLO J, plataforma de joves ecologistes en l’òrbita dels Verds europeus, posa l’accent en “el respecte dels Drets Humans com a condició primordial per a l’entrada a la Unió Europea”. Es lamenta de la persecució del poble kurd, de l’arbitrarietat de les forces de seguretat de l’Estat turc i qüestiona la independència del poder judicial d’un país en què el procediment de petició d’asil és deficient i els militars del qual projecten encara una ombra força allargada sobre el poder polític. El mateix Jacopo Moccia aprofita per a suggerir que la UE s’apliqui la mateixa vara de mesurar que aplica als altres: “incloent la Carta Europea de Drets Humans en el preàmbul de la Constitució, garantint així la protecció de les minories i els drets socials a tot resident en la Unió”.

Per últim, des del YEPP s’afirma que el més difícil serà convèncer l’opinió pública europea sobre l’ingrés de Turquia, vist el perill en què es cauria, segons els joves conservadors europeus, de paralització del procés d’integració d’altres països. Però existeix un autèntic corrent d’opinió pública en contra de l’adhesió de Turquia? Ho veurem a les urnes.