Els Estats Units, única superpotència des de la fi de la Guerra Freda, han entrat en una crisi d’identitat amb la guerra de l’Iraq com a exemple més recent d’això? Tal com estan les coses, la campanya per a les properes eleccions presidencials de novembre agafa una dimensió més profunda, ja que podria qüestionar la tendència a l’unilateralisme que ha prevalgut fins ara, i que ha conegut el seu punt àlgid amb George Bush Júnior.

John Kerry, el candidat del partit demòcrata, heretarà aquesta situació si surt escollit nou president dels Estats Units aquesta tardor. I és sobre l’esquerda en l’estratègia de George Bush –el fangar de l’Iraq– on Kerry ha situat els seus peons. Veterà del Vietnam, el seu compromís contra aquesta guerra al seu retorn a la vida civil… La seva aura li permet tenir una legitimitat –i per tant, una credibilitat– que George Bush no té.

Malgrat tot, el posicionament de John Kerry respecte la guerra de l’Iraq reposa sobre un fràgil equilibri. Fa oposició a la manera com s’ha dut a terme la guerra perquè estratègicament això li és favorable respecte Bush, però la seva tàctica també es tradueix en una elisió còmoda de fets, en posicionaments poc definits i en canvis totals d’opinió. El senador demòcrata va votar a favor de la intervenció armada a l’Iraq quan, l‘11 d’octubre de 2002, el Senat va donar llum verda a l’actual president… mentre que després, l’octubre de 2003, va ser un dels senadors que va votar en contra de la partida pressupostària suplementària de 87 mil milions de dòlars, presentada llavors per la Casa Blanca. I més tard, el 13 de maig de 2004, va anunciar que votaria a favor d’una nova partida de 25 mil milions de dòlars. Mentrestant, guarda silenci pel que fa a les tortures i a les armes de destrucció massiva.

Acompanyat per un gran desplegament informatiu, Kerry ens és presentat com un defensor del multilateralisme i un europeista convençut. Se’ns recorda la brillant carrera del seu pare, un destacat diplomàtic apassionat pel dret internacional; s’insisteix en la “revelació del Mekong”, que ens revela la relativitat del poder de la superpotència nord-americana.

Experimentarà la política exterior dels Estats Units un canvi de debò, o ens trobem davant d’una simple tàctica electoral?

Del fangar vietnamita al fangar iraquià

Serà difícil traslladar les promeses electorals de la campanya a la realitat del despatx oval. A partir del 20 de gener de 2005, es veurà que la qüestió de l’Iraq és molt més complexa del que se’ns mostra ara en els mítings electorals demòcrates. Serà difícil assumir les responsabilitats de fet, especialment les de reconstrucció del país, al mateix temps que es redueixen els efectius sobre el terreny de forma progressiva, una presència nord-americana que cada cop serà menys popular a l’Orient Mitjà. No és estrany, doncs, que Kerry busqui aixoplugar-se sota el paraigua del multilateralisme.

El seu leitmotiv és, doncs, permetre que les Nacions Unides tinguin cada cop més control sobre la situació. És a dir, que sota el paraigua d’un govern més legítim, els Estats Units es puguin treure de sobre les seves obligacions de gestionar un Iraq entrebancat en dificultats polítiques i amb fortes tensions entre les seves comunitats. Però l’ONU no és allà per recollir els trocets de la trencadissa, i augmentar la seva presència i visibilitat a l’Iraq no faria res més que ratificar i legitimar un estat de coses no del tot en harmonia amb el dret internacional i que la mateixa ONU va decidir condemnar amb la seva retirada del país després de l’atemptat del 19 d’agost de l’any passat. Pel 30 de juny d’aquest any està previst el traspàs de sobirania. Si hem de fer cas dels debats electorals que estan tenint lloc als Estats Units, la presència o no de tropes d’ocupació nord-americanes després d’aquesta data dependrà dels resultats de les eleccions.