Estimats anglesos,

Hi ha un prejudici pervers, però alhora molt ben cultivat, que afecta els nostres dos pobles, segons el qual els anglesos i els alemanys no ens suportem i la cosa empitjora encara més quan es tracta de futbol. Ara bé, en el moment actual, en què Europa no tan sols és cada cop més i més gran, sinó que la col•laboració entre els diferents Estats membres també és cada cop més estreta, ha arribat l’hora d’acabar amb aquests clixés superficials i esbombats des de diaris sensacionalistes plens d’odis. La veritat és una altra: nosaltres us estimem i vosaltres ens estimeu. Amor incondicional i de tot cor. Us sorprèn? Si és així, feu un cop d’ull a aquests arguments tan contundents:

Reconeixem que el que va succeir durant la Segona Guerra Mundial, la guerra aèria contra Anglaterra i els coets V2 contra Londres no va ser gens amable per part nostra. Anem a pams, però. Reflexioneu per un moment d’on era originari el miserable de Hitler, aquell que en aquells anys foscos va arribar al poder com qui no vol la cosa i es va aprofitar del nostre poble pacífic. Ho sabeu? Doncs sí, teniu tota la raó! Adolf Hitler era austríac, no alemany! Així és que, amb el vostre permís, les vostres repugnants revistes sensacionalistes, que estic segur que no reflecteixen ni de bon tros l’opinió del vostre poble, farien bé si paressin de comparar-nos amb nazis a les seves portades en cada Eurocopa i en cada Mundial amb titulars del tipus Fritz ataca o Guerra contra els tancs alemanys, d’entre molts altres titulars. Quina cara faríeu avui si durant aquells anys els vostres soldats haguessin actuat de manera tan inútil i tan maldestre com els jugadors de la vostra selecció en els partits del Mundial contra nosaltres? Deixem-ho córrer. Aquest tipus de comparacions sempre són del tot inoportunes.

Us estimem

No tan sols no us odiem, sinó tot el contrari, us estimem. Deixant de banda que sou el país dels Beatles, de David Beckham i, també, de la conducció per l’esquerra, hem d’estimar-nos senzillament perquè som pobles germans. Som també, com vosaltres, eterns lluitadors i entenem de futbol modern tan poc com el vostre Tony Blair entén de política de pau d’esquerres. També com vosaltres i, a diferència dels francesos, que es beuen el vi a glopets, ens agrada fotre’ns les cerveses una rere l’altra sense parar, fins que al final ens han d’arreplegar. Després d’un mal partit, els nostres fanàtics també claven una pallissa a uns quants aficionats innocents de l’altre equip. Sí, estimem tant la cultura anglesa que no només no us copiem les paraules noves que la vostra llengua crea, sinó que fins i tot donem a algunes de les vostres paraules algun sentit nou, que en la vostra llengua no existeix. Quan volem trucar per mòbil, per exemple, fem servir el handy, i no tan sols no vivim d’una manera saludable, sinó que vetllem pel nostre wellness (benestar) personal. Si és que els alemanys som un poble d’allò més cool.

Fins aquí bé, direu. Però com diantre demostren els anglesos que s’estimen els alemanys? Molt senzill. Fins ara sempre ens heu deixat guanyar en tots els partits de futbol de la història. Com s’explica que en els partits importants falleu gols, rellisqueu, i que sempre acabeu perdent els punts importants, sinó és per un amor del tot entregat i sacrificat? Els jugadors del país que va inventar el futbol no poden de cap manera ser tan estúpids per deixar-se escapar les moltes oportunitats que han tingut per fer fora dels torneigs més importants els alemanys que suposadament tant odien. En voleu exemples?

1990, semifinal del Mundial. Aquesta va ser la vostra oportunitat per tornar a classificar-vos per a una final. Però Chris Waddle va enviar la pilota tan amunt, tan per damunt del pal, que semblava que jugués a tir al plat en comptes de futbol. Pot un futbolista professional xutar tan malament? No. Si no és que el seu objectiu és agermanar els dos pobles.

R-e-ll-i-s-c-a!

Mala sort, podríeu argumentar, però, no és tanta casualitat. 1996, semifinal de l’Eurocopa. Pròrroga. El partit depèn del gol d’or. Gascoigne és davant la nostra porteria, rep la pilota per la dreta, ben centrat dins de l’àrea, tan sols ha de xutar, però… va i rellisca! Sí, sí, ho repetiré, perquè em cregueu: R-e-ll-i-s-c-a. Imagineu-vos-ho: haguéssiu pogut arribar a la final i, encara més, jugar-la al vostre país! Però era típic de Gascoigne professar obertament el seu amor per Alemanya en comptes de fotre la pilota dins la porteria. Això no és tot, però. En una altra ocasió, a la tanda de penals, Southgate va xutar la pilota amb tanta suavitat i tendresa que al nostre porter, Andi Köpfe, només li va caldre esperar amb els braços ben oberts que li arribés la pilota i, amb això, la nostra classificació per a la final.

Però si no calia! Nosaltres ja teníem 3 Mundials i 3 Eurocopes, mentre que vosaltres tan sols teníeu 1 Mundial i 0 Eurocopes! Sabem, també, des de fa molt de temps, que el 1996, a Wembley, en realitat, volíeu regalar-nos la victòria si no s’hagués ficat pel mig aquell imbècil del linier rus amb aquell gol (inexistent)!

Potser aquesta Eurocopa us anirà més bé i en sortireu amb un títol. Nosaltres, i ara parlo en nom de tota l’afició alemanya, ens n’alegraríem de tot cor. I si podem, ens venjarem per tots els regals que ens heu fet en el decurs de la història del futbol. En podeu estar ben segurs.