Les proves s’anomenen driblatges, cops de taló i gols impossibles. El malabarista capaç de fer-les: Déu. I el seu nom: Diego Armando Maradona. Per això el futbol de les pampes no és ni esport, ni diversió ni entreteniment. Perquè amb la religió no s’hi juga. I, com qualsevol altra religió, la futbolística té sants i deixebles. Batistuta, Saviola o Caniggia s’han dedicat, com tants d’altres, a exportar-la per tot el món, i tenen llur altar a les regions més remotes del nord.

Entendre el perquè d’aquesta religió ha comportat centenars d’assaigs i d’explicacions. Al marge del negoci milionari mundial que remena les cireres darrere de cada arc, i que és la personificació del mal en aquesta història, hi ha una qüestió més profunda i arrelada que té a veure amb la idiosincràsia de cada poble. El futbol marca identitat, i la resposta a l’interrogant “de quin equip ets?” és determinant. Allà no hi ha “afecció” al futbol. No. Cada Mundial atura literalment un país, i ser del Boca o del River és tota una definició ideològica. De la mateixa manera que ho és ser d’esquerres o de dretes. Almenys, així es viu a l’Argentina.

La gran diferència de com es viu el futbol a Europa pot tenir centenars d’explicacions temptadores. Perquè, a més a més, Europa és gran. I tampoc no es viu igual a Itàlia que a França. El negoci és el mateix, però la passió és una altra. Aquí, al vell continent, ningú no s’esquinça les vestidures per un partit de futbol. El motiu? No és moneda corrent que els nens surtin al carrer amb una pilota sota el braç i se’n vagin a jugar al camp de la cantonada. Tampoc no resulta una marca ideològica (en la majoria dels casos) ser d’un club o d’un altre. I una altra gran diferència podria ser que el futbol i Operación Triunfo són gairebé al mateix nivell en matèria d’entreteniment.

Materialitzar somnis

A Llatinoamèrica, i sobretot a l’Argentina, a Colòmbia o al Brasil, hi ha un sentit de pertinença en el futbol que concedeix l’avantatge del festeig explosiu quan es guanya un partit i l’inconvenient de la frustració depriment quan un és derrotat. Un sentit que també genera fanatismes violents i lamentables. Però com no creure en una religió, la primera al món sencer, que ha aconseguit materialitzar els somnis?

El fet que Maradona, i també molts d’altres, hagin aconseguit fer realitat la proesa de grimpar des del no-res fins al podi ha donat els seus fruits. El fet que des del podi hagi protagonitzat jugades increïbles i que, gairebé tot sol, hagi guanyat mundials, ha tingut com a conseqüència que un país sencer senti que li deu alguna cosa a aquest vailet baixet i carregat de quilos que jugava amb la pilota cosida als peus.

Tota l’Argentina va esclatar d’alegria amb el Mundial del 86. El gol de la mà de Déu als anglesos és un record marcat amb ferro roent a la memòria del país. De la mateixa manera que va quedar marcada amb ferro roent la imatge del 94 de Déu cridant eufòric davant les càmeres, a l’avantsala del dopatge que el va deixar fora del camp i del Mundial. Aquell dia, l’Argentina estigué de dol, però aferrada a l’esperança de la bíblica resurrecció.

I és que a Maradona li ha tocat la dura tasca del Messies. En un dels escàndols arran de la seva addicció a les drogues, declarà (implorà): “necessito que em necessitin”. Els argentins el van necessitar i el necessiten. Tot i que aquesta relació visceral hagi acabat pràcticament amb la persona de Diego i l’hagi sotmès a un remolí addictiu i al•lucinogen molt pitjor que les drogues.

Perquè Déu no pot fallar. I Déu no pot morir. Per això també Maradona encarna la contradicció humana. I li seguiran improvisant altars cada cop que ingressi a una sala d’hospital, i els seus milers de fidels seguiran pregant a Déu perquè Déu resisteixi. I és que, malgrat que Maradona ja no faci de Déu als estudis, va complir amb la seva tasca de creació. La creació d’un somni perdurable.