“No oblideu que això fou. No, no ho oblideu pas; graveu aquestes paraules en el vostre cor”. Així ho remarca l’escriptor i supervivent d’Auschwitz Primo Levi en la seva obra Si això és un home. Avui, el 60è aniversari de la fi de la segona guerra mundial i de l’operació d’extermini de diversos pobles pels nazis és una excel.lent ocasió per recordar les víctimes i els horrorosos esdeveniments. Per a tots els països, exaliats, exfeixistes i excol•laboradors, el fet pedagògic d’explicar el malson viscut és una obligació que té com a finalitat no tornar-se a repetir. Però hi ha molts països europeus que no participaren en la II Guerra Mundial, com Irlanda, Suècia o Portugal.

L’abandó d’Espanya

Aquest és el cas també d’Espanya, un país que fou parcialment neutre, però que també va sofrir abans, durant i després de la guerra mundial. El dictador Franco va guanyar la guerra civil el 1939, tot i l’infructuós cop d’estat del 1936, gràcies en part a l’ajut germano-italià (per exemple, en el bombardeig de Guernica per les forces aèrees alemanyes l’abril de 1937). Com diu Stefan Zweig, a El món d’ahir, Espanya fou el darrer lloc on la democràcia s’havia defensat casa per casa. La democràcia va ser abandonada per França i Anglaterra, que van respectar escrupulosament el dret de no ingerència en els assumptes interns, mentre que Alemanya i Itàlia van fornir l’equipament militar franquista i la Unió Soviètica va judar el bàndol republicà a canvi de l’or de l’Estat espanyol. La fi de la guerra mundial el 1945 va aportar a la resistència espanyola certes esperances de desfer-se de la dictadura de Franco. Tanmateix, a Espanya se li va denegar l’”alliberació” i se la va condemnar a 30 anys més d’autoritarisme per tal d’assegurar-se que no esdevingués comunista.

Amb l’”alliberació” dels americans el 1945, la cooperació estreta entre certs pobles europeus es revela necessària per evitar els conflictes armats així com per fer més eficaç l’ajut del Pla Marshall arreu d’Europa. El reclam de pau d’unes generacions esgotades i la bonança de les dècades posteriors a la guerra permeten reconstruir una vida destrossada i servir un projecte europeu ambiciós. Però la “pau entre pobles” no serà la finalitat dels països que posteriorment s’adhereixin a la CEE (Comunitat Econòmica Europea). La Gran Bretanya, empobrida després de la segona guerra mundial, buscarà un mercat ampli, mentre que l’Espanya dels 1980 s’assegurarà no només un major benestar sinó la pau en el seu interior i entre els pobles que la integren.

Reconstruir la consciència europea o morir

Sovint s’empra la pau com raó de ser de la Unió Europea. És com si pel fet de desitjar la pau a Europa hom es convertís directament en europeu i en europeista. Fins als anys 1980, el projecte europeu s’ha nodrit d’aquesta necessitat material i mental de pau. Tanmateix, avui es tracta de (re)construir una vertadera consciència col•lectiva europea per anar més enllà en aquest projecte, per la qual cosa aquest argument de pacificació ja no té més utilitat política. Avui vivim en pau i les noves generacions difícilment saben reviure el que fou la barbàrie de fa 60 anys. Això ens porta a pensar en un doble perill: d’una banda, la manca d’arguments dels polítics d’avui per enfortir la UE pot fer perillar el mateix ambiciós projecte. D’altra banda, el pas del temps i les noves realitats ens repten quotidianement a no caure altre cop en la barbàrie, tot i que sigui de forma i natura diferents. La pau deixa de ser, per tant, una raó per a aquells que volen reforçar la UE, donat que en realitat el ciutadà europeu no percep el perill de guerra i en canvi escolta dels polítics la importància creixent de la diversitat dins d’Europa. Darrerament, el discurs dels polítics nacionals sobre la UE subratlla la diversitat cultural (“unitat en la diversitat”) existent a través del principi immaculat de la “subsidiarietat” (1992). D’aquí que voler trobar una identitat comuna en fets passats com la II Guerra Mundial resta insuficient, i més quan molts dels països de la UE de 25 no han patit tal guerra.

“Quatsch!” (estupideses) és el que pensava Hermann Göring, comandant en cap nazi de l’armada de l’aire, negant les seves responsabilitats en les atrocitats fetes durant el III Reich. Avui però, les massacres encara es repeteixen. Darrerament, hem vist dos genocidis: de lluny, el dels tutsis pels hutus a Ruanda (1994), i de prop el dels musulmans bosnis en mans dels serbis a l’ex-Iugoslàvia. A dins de la UE repetim el missatge de treballar junts per la pau quan de fet ja l’hem assolit, però a fora no aconseguim defensar-la. L’argument proeuropeu de la pau perpètua no és suficient per a l’aprofundiment de la Unió Europea i resulta ineficaç per a la seva defensa a l’exterior. D’aquesta manera, al segle XXI, la UE ha d’apostar per l’explicitació i el desenvolupament d’una consciència col•lectiva europea amb un vertader projecte polític que proposi als conciutadans europeus esdevenir actors del seu propi destí, i no espectadors d’una història avui ja massa allunyada.