A cinc anys de la data prevista com a punt i final del procés de Bolonya, la progressiva posada en marxa de la reforma universitària europea resulta un tema extremadament complex i, com no, controvertit. La implantació del sistema de crèdits ECTS, la nova estructura en estudis de grau i de postgrau (3 anys més 2), o la potenciació de la mobilitat són alguns dels canvis previstos per tal de facilitar les comparacions entre estudis i aconseguir un “Espai Europeu d’Educació Superior“. De moment, però, el ritme de desenvolupament d’aquesta megareforma varia considerablement entre els països implicats.

Tot i ser una reforma tan àmplia, el procés de Bolonya no ha significat una remodelació dràstica del sistema existent en tots els països. Per exemple, a Anglaterra i a Irlanda no es preveuen grans canvis, ja que es considera que el seu sistema és la base de la reforma. A Xipre, Dinamarca i Islàndia ja s’aplicava un sistema universitari semblant al preconitzat per la reforma abans de la signatura de l’acord. I d’entre els països que han hagut d’adaptar els seus sistemes, Noruega, Lituània o Luxemburg ja han completat la reforma.

Por a la nova estructura

A Espanya el procés arriba amb un cert retard. Tot i així, en algunes universitats, com la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), s’han introduit ja alguns cursos pilot. Per a Míriam Rodríguez, una estudiant afectada per aquestes proves, l’única cosa que ha canviat és que amb la nova estructura de crèdits “el treball fet a casa es té molt més en compte i té més pes en la nota final”. Tot i això, “a Espanya fins al gener passat no van aparèixer els decrets que reglamenten els graus i els postgraus, i això vol dir que anem en retard”, confessa Víctor Llagostera, responsable de la implantació del procés de Bolonya a la UAB. Però afegeix: “Al setembre sortiran les directrius per a cada titulació i això ens fa pensar que tornem a agafar el bon ritme”.

Entre els països que han hagut d’introduir canvis significatius en el seu modus operandi, França i Alemania es troben entre els alumnes avantatjats. Així, a França, l’estructura de 3+2, anomenada LMD (licence-master-doctorat), ja s’ha introduit al 75% de facultats i arribarà a la pràctica totalitat el curs vinent; no obstant això, és un dels països on els canvis han rebut més crítiques. El sindicat d’estudiants UNEF (Union Nationale des Etudiants de France) acaba de publicar un balanç de la reforma a França i en ressalta 23 punts negatius. El problema “no és l’armonització de l’educació superior a Europa, sinó que aquesta s’aprofiti per trencar el marc nacional de l’educació que hi havia fins ara i comporti una pèrdua de drets socials dels estudiants”, explica Jean Baptiste Prévost, responsable de la secció internacional de la UNEF i membre del comitè executiu de l’agrupació europea de sindicats d’estudiants ESIB.

A Alemanya la reforma es troba bastant avançada i els antics diplom, magister i staatsexamen van desapareixent en favor dels nous bachelor i master, que ja han arribat a la majoria d’universitats. De fet, en el curs que acaba, un quart de les carreres oferiran ja aquests títols. Dos terços dels nous bachelor i master (sic) apliquen també el sistema ECTS. La substitució de l’anterior sistema no s’ha fet, però, sense reticències: “El problema és que si quan acabes els estudis de grau no t’accepten per fer un màster, la teva educació universitària es redueix a tres anys i això provoca una certa por”, explica Henriette Rytz, estudiant de màster a Berlín.

En canvi, Itàlia, tot i ser un dels països que primer va començar les reformes, ho va fer de manera més aviat precipitada. El títol universitari tradicional, laurea, s’aconseguia amb un mínim de quatre anys. La divisió d’aquests títols en estudis de tres anys (laurea breve) i de cinc anys (laurea specialistica) ha comportat una certa confusió, accentuada per la introducció paral•lela del sistema de crèdits, totalment diferent del sistema anterior. Alice Valle, estudiant de la Universitat de Torí, lamenta la falta d’informació: “Vaig arribar a la universitat i em vaig trobar amb un sistema nou, sense cap informació. El que volia dir la reforma o com funcionava ho hem anat descobrint amb el dia a dia”. Eleonora Palermo, també estudiant, es queixa de la restructuració de les carreres: “A Ciències de la Informació i de la Comunicació abans hi havia 25 examens en cinc anys. Ara hi ha gairebé 30 examens durant els primers tres anys i una dotzena més durant l’especialització, i a sobre, en el món laboral, es continua preferint als titulats d’abans de la reforma!”.

Altres països, a poc a poc, també van avançant. Lucia Plavakova, periodista eslovaca, és més aviat optimista sobre la introducció del sistema ECTS al seu país: “Cada any va una mica millor i ens hi hem d’anar acostumant, però s’ha de reconèixer que fa dos anys la seva introducció va ser una caos”. En canvi, hi ha altres països on encara no s’ha fet pràcticament res, com Portugal o Polònia.

Irònicament, el Regne Unit ha introduit un nou títol que sembla contradir les directrius de Bolonya. Mentre 40 països intenten implantar un sistema basat en el model anglosaxó de 3+2, aquest país ha introduit un nou títol de grau de només dos anys (Foundations Degrees), cosa que ha provocat crítiques en diversos països del continent. Encara que sigui un element menor dins el sistema britànic, “per al procés d’harmonització europeu, aquest nou grau pot resultar un problema important”, afirma el doctor Gerard McCann, de la Queen’s University de Belfast.

Més mobilitat?

L’avantatge principal de l’harmonització de l’ensenyament superior a nivell europeu és potenciar el reconeixement d’estudis i la mobilitat, tant d’estudiants com de professors. Per aconseguir-ho, però, queda molt camí per fer. Tot i que les darreres xifres indiquen que el nombre d’estudiants Erasmus, programa estrella d’intercanvis, va augmentar un 9,4% durant el curs 2003/2004, no tot són flors i violes. Les diferències de calendari entre països per a la plena introducció dels crèdits ECTS no faciliten el reconeixement d’estudis entre universitats. D’altra banda, amb una beca d’uns 100 euros per mes, aquest programa queda encara fora de l’abast de la butxaca de molts estudiants europeus.

De fet, les dificultats econòmiques i socials són obstacles importants que s’hauran de superar per tirar endavant aquest procés, segons els estudiants. Per aquesta raó, l’ESIB demanarà a la cimera de Bergen un compromís per part dels ministres en favor “d’un procés en el qual l’àmbit social i els drets dels estudiants siguin una prioritat”, explica Prévost.

Un dels aspectes més polèmics, però, no és tant la reforma que implica el procés de Bolonya en sí, sinó l’ús que alguns estats en fan per introduir reformes nacionals paral•leles que multipliquen la confusió i sovint també les crítiques. Així, tant el Regne Unit, com Alemanya, els Països Baixos, Bèlgica o Eslovàquia viuen intenses mobilitzacions en contra de l’augment de taxes que els governs respectius intenten aprovar aprofitant l’avinentesa de la remodelació dels seus sistemes d’ensenyament superior.