Recordo que quan era a l’Índia la gent del carrer em cridava “anglès, anglès!”; era inútil explicar-los que jo era polonès, ja que per a ells tots els europeus són iguals. Sovint em trobava sentint invectives contra el colonialisme, però als meus interlocutors els costava entendre que, durant els últims dos-cents anys, la història de Polònia ha estat més semblant a la d’una de les colònies que no pas a la d’un imperi colonitzador.

Obligació a oferir ajuda

Els dolents del colonialisme van ser la Gran Bretanya, Alemanya i altres potències europees. Es van omplir les butxaques i els museus amb béns robats de les colònies, i ara es troben confrontats amb al·legacions d’atrocitats. Per a ells, la cooperació pel desenvolupament no és només un mitjà pragmàtic per estabilitzar regions i, així, mantenir la pau a Europa, sinó també una responsabilitat històrica. Però, què passa amb els nous Estats membre de la Unió Europea? A les meves classes d’història no em van ensenyar res sobre el passat colonial de Polònia. Pels polonesos, la pobresa del Tercer Món és quelcom molt distant i, a banda de l’obligació humanitària (i, fins i tot, es diu que cristiana) a oferir ajuda, nosaltres no veiem cap raó ni moral ni històrica per proporcionar-los ajuda pel desenvolupament. Se sap que els polonesos no tenien res a veure amb les colònies explotadores, per tant, nosaltres no tenim cap responsabilitat moral de la pobresa dels estats postcolonials: els països europeus de centre i de l’est són “innocents”.

O això és el que jo creia. Em vaig quedar ben parat quan vaig llegir el que el The Weekly Mirror, un diari liberià va publicar l’any 1936: “I ara Polònia, que fins el 1914 era territori colonial de tres països diferents i que tenia permès d’acomplir la norma d’autodeterminació del president nord-americà Wilson, necessita colònies però no a Europa, sinó a Àfrica. (…) Un antic criat (…) vol convertir-se en amo d’un país d’Àfrica”. Aquesta va ser la reacció liberiana respecte els assentaments polonesos que es van iniciar a l’Àfrica el 1934. Enfurismat per l’article, el cònsol polonès de Libèria va demanar a Varsòvia directrius “en cas que es repeteixin aquests sòrdids excessos de tolerància (articles de diari antipolonesos) d’aquests negres pseudocivilitzats i pseudodemocràtics. Varsòvia va reclamar de posar fi a la campanya antipolonesa, però a canvi se’ls va dir que a Libèria ningú no podria restringir la libertat d’expressió. De fet, el pioners polonesos van haver de marxar, tal com uns quants anys abans nosaltres vam haver de marxar d’Angola, un lloc descrit com a altament indicat per l’assentament polonès en una carta d’una expedició polonesa: “A Angola (…) l’home blanc no fa cap treball que impliqui esforç físic; són els negres qui el fan”. Malgrat tot, els plans de Polònia per comprar Angola van topar amb l’oposició dels portuguesos, i es va obligar als polonesos a abandonar el país.

Madagascar com a precursor potencial a Israel

La idea d’un imperi polonès a l’estranger era, sens dubte, molt activa durant el període d’entreguerres. Per exemple, la Lliga Marítitma i de la Colònia, que van animar a convertir Polònia en una potència colonial, reclamaven que Polònia hauria d’obtenir el 10% de les antigues colònies alemanyes. L’any 1937 es va compilar una agenda colonial per 10 anys. A l’agenda s’hi incloïen propaganda electoral sistemàtica i beques per als científics interessats en la colonització, i també crèdits i garanties per aquells que estaven preparats per a assumir el risc i traslladar-se a Àfrica. Se suposava que les colònies eren una panacea per tots els problemes, fins i tot el jueu. El 1936 el nostre govern va arribar a la conclusió que l’única solució definitiva a les tensions poloneso-jueves era enviar els jueus a Madagascar i convertir l’illa en la nova Palestina. Madagascar, però, llavors era colònia francesa i poc després de començar les negociacions amb el govern francès, a París es coïa una campanya antipolonesos. Esl diaris anaven plens amb “Madagascar colònia polonesa? Mai” i “No volem jueus polonesos” - vam tornar a fracassar. Fins i tot amb l’augment de les tensions i l’amenaça de guerra, el 1939 Polònia no es va despertar del somni colonial. Varsòvia va demanar a les ambaixades de Washington i Londres que busqués quines parts de l’Antàrtida encara quedaven per ocupar i si, per tant, podien passar a mans de Polònia. La guerra, però, no va trigar gaire a esclatar i hi va haver un altre canvi de papers –Polònia va haver de lluitar per no convertir-se en colònia d’un altre país.

Tot i que seria impossible de posar dins un mateix sac els crims colonials de la Gran Bretanya i els infructuosos intents colonials de Polònia, és inapropiat de negar que nosaltres també ens vam aprofitar dels països més dèbils. La diferència entre els polonesos i les nacions amb un passat colonial significatiu no és de caire moral. Polònia també va intentar tenir colònies –vam fracassar. La disparitat global d’avui va evolucionar degut al comportament dels europeus ens els darrers segles i, en conseqüència, tots els europeus comparteixen la responsabilitat històrica de la condició actual del planeta. Malgrat tot, la cooperació pel desenvolupament no hauria d’estar motivada exclusivament per la culpa històrica, sinó per un sentiment de generositat i solidaritat. Tampoc no ens hem d’oblidar de l’aspecte moral del nostre passat colonial comú.

____________________

Font (en polonès):

- Liga Morska i Kolonialna 1930-1939 de Tadeusz Bialas.

- Nowa encyklopedia powszechna PWN de Wydawnictwo Naukowes.