Jytte Klausen és membre de la Bosch Public Policy a l’Acadèmia nord-americana de Berlín i professora adjunta a la Universitat de Brandeis. Durant el seu estudi sobre l’elit política musulmana a Europa, ha mantingut contacte amb aproximadament 250 parlamentaris musulmans, regidors i caps d’associacions en sis països diferents: Suècia, Dinamarca, Holanda, la Gran Bretanya, França i Alemanya.

El terme “musulmà”, correspon a la manera en què la gent amb qui has estat en contacte és vista per la resta o a la manera en què es veuen a ells mateixos?

Utilitzo el terme “musulmà” de la mateixa manera que qualsevol als Estats Units pot parlar d’un jueu: el terme fa referència tant a la fe com a la identitat. Quatre de cada cinc persones en el meu estudi van dir que l’Islam era important o molt important per a ells. Però fins i tot la gent que no pensava que l’Islam fos significatiu en l’àmbit personal acceptaven de bona gana el “títol” com una descripció de qui eren. Un parlamentari em va dir: “No acostumava a pensar gaire en la meva religió, però ara que tothom parla sobre els ‘musulmans’ vull posar-me en peu i dir ‘jo sóc un d’aquests també’ “. La racionalització del terme “musulmà” en debats públics és com la cola d’impacte que uneix tots els musulmans europeus sense importar la seva fe personal ni el seu origen ètnic. Fins i tot Ayaan Hirsi Ali, qui va coescriure el controvertit curtmetratge Submissió amb el cineasta assassinat Theo van Gogh, es denomina a si mateix com un “exmusulmà, musulmà”.

Què pensen els líders musulmans de la situació dels seus congèneres a les societats europees? Va ser l’11-S un punt decisiu?

Existeix consens entre els líders amb qui jo he parlat sobre la discriminació i la falsa imatge a la que se sotmet als musulmans. I fins i tot els líders públics més integrats tenen aquesta sensació. L’11-S va precipitar un procés que ja era en marxa: Pim Fortuyn va declarar abans de l’11-S que els musulmans constituïen una amenaça per a la identitat holandesa, per tant l’esdeveniment només va legitimar la discussió sobre l’escletxa cultural que existeix entre els cristians i els musulmans. Tot i això, molts musulmans esmentaren diversos esdeveniments locals (en països europeus) que van significar un punt decisiu per a conduir d’una discussió legítima dels problemes d’integració a la histèria. A Suècia va ser la “mort per honor” d’una dona musulmana a mans del seu pare el que va fer que de sobte els suecs veiessin totes les dones musulmanes com a víctimes de l’Islam i el hijab com un símbol de supressió. Al Regne Unit, el cas Rushdie al 1989 va fer que els britànics arribessin a la conclusió que tots els musulmans eren antidemocràtics. Però molts musulmans britànics encara avui afirmen que les protestes en contra de Rushdie i la crema de llibres van ser un “greu error” del qual van aprendre. “La llibertat d’expressió és positiva” em va dir un important imam anglès, “ens protegeix de qui ens odia”.

Ha vist grans diferències relatives a la percepció de la discriminació entre els diversos països estudiats?

Segons les qüestions que he analitzat per a calibrar el descontentament entre els diferents líders al meu estudi, les coses semblen estar més bé a Suècia i a la Gran Bretanya que a Holanda, Dinamarca i Alemanya. Encara no he analitzat les dades que tinc de França però les entrevistes orals que he fet revelen que la situació a França es destaca per la manca total de la integració de l’elit. Aquest setembre, dues dones musulmanes van ser electes per a formar part del Senat, però són les primeres en arribar a aquest punt. Tenint en compte que hi ha entre 4 i 5 milions de musulmans a França, i que molts són ciutadans (tot i que no sabem quants d’ells) crec que aquest fet és significatiu. I tot això és degut a la manca de voluntat dels partits polítics per proposar candidats musulmans a les eleccions a menys que aquests es manifestin obertament en contra de l’Islam.

Quina relació hi ha entre l’elit musulmana i la resta dels musulmans a les societats europees?

Els parlamentaris musulmans i els regidors municipals no són triats pels musulmans. Els trien votants predominantment no-musulmans. I no pensen que el seu paper principal sigui representar els musulmans. És a dir, els partits polítics han començat a proposar candidats musulmans i d’altres immigrants a circumscripcions electorals amb molts votants d’origen estranger. Una de les dificultats més grans és que la integració i la discriminació (principalment dels musulmans) ha esdevingut un “tercer rail” de la política europea: si el toques, estàs mort (per a la gent que no estigui familiaritzada amb els termes ferroviaris, el “tercer rail” és el rail d’alt voltatge que proporciona energia elèctrica als trens). La integració dels musulmans és una qüestió que necessita urgentment lideratge polític i noves idees. Els líders musulmans als partits establerts i a les institucions representatives són bons candidats per a donar aquest liderat, però ho fan amb un gran risc polític.

Els musulmans joves nascuts a Europa haurien d’estar, en teoria, més ben preparats per a comprometre’s políticament que no pas els seus pares. Es troben ben representats a l’elit musulmana?

Una de les sorpreses del meu estudi és que tres quartes parts dels líders polítics musulmans pertanyen a la primera generació d’immigrants. Gairebé tothom pensa que els líders actuals són producte de l’estat del benestar europeu i de l’ensenyament públic. Però no és així. La majoria dels líders ja eren políticament actius abans d’arribar a Europa: molts d’ells són refugiats polítics que van ser empresonats o forçats a marxar per causa del seu compromís polític. Molts van arribar quan eren joves adults i ja havien rebut educació universitària abans d’arribar al continent. Provenen de la classe mitjana i el seu compromís polític reflecteix una experiència continuada.

Què vol aconseguir l’elit política musulmana de les societats i governs europeus?

Les qüestions més importants són la integració de l’Islam a Europa i la discriminació religiosa. Els líders musulmans desitgen construir institucions de fe a Europa per a poder donar una educació als imams a Facultats de Teologia de les universitats públiques (com ho fan els clergues cristians) de manera que puguin tenir imams que parlin holandès, danès o alemany. També volen construir mesquites i cementiris on puguin enterrar els seus morts a prop de les seves famílies sense haver de transportar-los als seus països d’origen on cada cop menys persones tenen lligams.