En els referèndums que tindran lloc en molts dels Estats membre de la Unió Europea, milions de persones votaran contra la Constitució per por de perdre el control del futur polític i econòmic dels seus països. Els euroescèptics assenyalen que les divisions religioses, lingüístiques, econòmiques, històriques, culturals, ètniques i polítiques entre les nacions europees són la mostra de la incompatibilitat dels membres. Però, què és la nacionalitat?

Espanyols, britànics, italians, …europeus?

A Espanya, per exemple, hi ha una gran controvèrsia sobre si els bascos haurien de continuar sent ciutadans espanyols o si haurien de tenir un estat propi. Al Regne Unit una enquesta recent realitzada a adolescents conclou que molts es consideren anglesos, escocesos o gal•lesos abans que britànics. Un italià de Milà pot tenir més en comú amb un parisenc que amb un compatriota sicilià. Però malgrat tot, es poden identificar una sèrie de valors culturals, polítics i socials europeus. Això és el que han fet els intel•lectuals Jacques Derrida i Jürgen Habermas. Aquest últim identifica cinc atributs europeus bàsics: la neutralitat d’autoritat, la confiança en la política més que en el mercat capitalista, un geni de solidaritat en la lluita per la justícia social, una millor consideració de la legislació internacional i dels drets de l’individu i el suport de l’organització i lideratge estatals.

El problema per als prointegracionistes és que el reconeixement de l’ ”europeisme” no es rep de la mateixa manera per tots els ciutadans de la Unió Europea. La bandera europea, l’himne i la moneda proposats per la Constitució no ajuden a crear un “esperit europeu”. A més, el fet que actualment a la UE dominin els temes referents a subsidis per a l’agricultura, els dèficits pressupostaris i la legislació laboral, fa que sigui fàcil entendre perquè la institució no genera gaire orgull i passió. Una enquesta “eurobaròmetre” realitzada l’any 1999 mostrava que, tot i que 6 de cada 10 ciutadans de la Unió es veien “lligats” a Europa, el 87% se sentia més lligat a una identitat nacional que a una identitat europea.

L’efecte de la Constitució

Si tenim en compte que això no evitarà que la Constitució s’aprovi per referèndums parlamentaris i populars, costa de creure que els canvis en la divisió de responsabilitats, com ara nous poders de la Unió Europea sobre política judicial, donaran lloc a un augment significatiu de la percepció de la identitat europea. Malgrat les exigències de grups euroescèptics com el Partit per la Independència del Regne Unit, la Constitució no donarà lloc a un superestat europeu com s’ha explicat on les fronteres entre la presa de decisions nacional i supranacional desapareguin i s’asseguri que el poder és compartit pels parlaments europeu i nacional. A més, fins i tot inclou un procediment formal per als països que vulguin abandonar la Unió, de manera que es demostra la natura voluntària de la UE. Les accions capaces de reforçar la identitat són la introducció d’un president del Consell Europeu a temps complet (amb una presidència d’un any i mig, que permetria més continuïtat que l’actual “presidència rotativa” de sis mesos dels Estats membre) i d’un ministre d’Exteriors. Això donaria a la Unió Europea més que “personalitat”: ocupants d’alts càrrecs sense poder real quedarien fora del que en molts llocs es veu com una organització de “buròcrates sense rostre”.

Però la realitat és que cap d’aquestes accions és tan substancial com sembla. El president tindrà un poder limitat i el ministre d’Exteriors i les polítiques de defensa i d’exterior, malgrat ser importants, podrien patir problemes d’imatge, perquè només funcionarien en cas d’acord comú i esdevenen per tant irrellevants en casos de desacord com en l’assumpte iraquià. Amb les acusacions que diuen que la Unió no és democràtica, el Parlament Europeu, sent l’única institució en què els votants poden opinar directament, és molt important per a una imatge positiva de la integració i la identitat europees. Els canvis del Parlament en la Constitució, tot i ser menys desitjats que els canvis en altres àrees, confirmen i augmenten la força del Parlament, donant-li nous poders de “codecisió” amb el Consell de Ministres.

La perspectiva d’una Unió Europea on els ciutadans “units en la diversitat”, valorin les cultures, les tradicions i els valors compartits de la resta com a part del variat mosaic de la identitat europea és, sens dubte, atractiva. Però s’ha de dir que, donat que les nacions continuaran tenint l’última paraula en aspectes polítics clau d’ “identitat”, com en les polítiques d’exterior, de seguretat interna, de defensa i d’economia, no és realista esperar que la Constitució provoqui un sobtat i extens reconeixement de la identitat europea. Malgrat tot, posaria unes importants bases pels projectes culturals de la Unió a partir de les quals es podria continuar avançant.