Els dirigents dels 25 Estats membre de la Unió Europea van signar a l’octubre el segon Tractat de Roma, més conegut com a Tractat Constitucional. Si el ratifiquen tots els Estats membre, la UE aviat tindrà una constitució. Nosaltres, la ciutadania europea, ens hem de formular dues preguntes decisives: per què necessitem una constitució i què significarà això per a nosaltres?

Esclariments sobre els tractats anteriors

La Convenció Europea (que va elaborar el Tractat Constitucional) es va formar, en paraules del seu propi president, Valéry Giscard d’Estaing, per esclarir un sistema bizantí que és “massa complicat per a la gent”. La idea era unir tots els tractats de la Unió existents en un únic document entenedor que salvaria el buit crònic entre el públic europeu i les seves institucions. Una constitució democràtica emmarcaria les relacions entre els governants i els governats, i obligaria el poder dels nostres governants a passar per un sistema de control i d’equilibri. Això, al seu torn, faria que la UE fos més responsable i més transparent.

Implicacions

El llenguatge de la Constitució és complex i de tipus legal, però té unes implicacions legals que cal entendre, sobretot per la població d’aquells països on se celebrarà el referèndum. En general, la Constitució donarà més poder a Brussel•les, encara que certs àmbits, com la indústria i la cultura, seguiran essent prerrogatius dels Estats de les nacions. La creació de la figura del ministre d’Assumptes Exteriors de la UE i l’augment de les competències de la UE (en el sector de polítiques), que inclouen l’energia, l’esport i la propietat intel•lectual, entre d’altres, augmentaran la centralització del poder i, per tant, donaran a la Unió Europea una major presència a nivell internacional. També s’ha acordat que hi hagi un president electe del Consell de la Unió Europea que, amb l’aprovació del Parlament Europeu, serveixi en el seu càrrec per un període de dos anys i mig. Com que el document establirà legalment un himne, una bandera, un territori delimitat, una legislació i una cort suprema, la Unió gaudirà, doncs, d’una major identitat política per dret propi.

La manera en què es decideix la legislació també es canviarà. Actualment encara hi ha moltes àrees en les quals es requereix una decisió unànime; una proesa no gens menyspreable considerant que la Unió ha augmentat recentment fins als 25 membres. Amb la Constitució, el nombre de camps subjectes a la votació per majoria qualificada augmentarà fins als 153, deixant-ne només 44 en els quals es requerirà acord unànime de tots els membres. A més a més, el llindar per aprovar una llei mitjançant votació per majoria qualificada serà més baix: el bloc de votants que es requereix per a una majoria serà d’un mínim d’un 55% dels membres del Consell, compresos com a mínim 15 estats que representin un 65% de la població de la Unió. Aquestes propostes faran de la presa de decisions una tasca més fàcil i més democràtica però disminuiran la capacitat dels estats individuals per defensar els seus propis interessos en contra de la majoria.

Un altre punt decisiu de la Constitució és la Carta dels Drets Fonamentals, que estableix per a tots els individus els “drets inalienables de la vida i la llibertat”. També promou un gran nombre de “drets positius”, que els ciutadans poden reclamar sigui quin sigui el país que hagin triat per a residir. Aquests drets inclouen ajudes per a l’habitatge, prestacions de la seguretat social, assistència mèdica, protecció al consumidor i serveis d’ “interès econòmic general”. En aquest sentit, les institucions de la Unió Europea legislarien i arbitrarien en molts més camps de polítiques que abans es trobaven en mans de l’estat de cada nació.

No hi ha dubte que la Constitució promourà el procés d’integració. No obstant això, hi ha un debat encès sobre si això serà positiu o no. Els escèptics sostenen que centralitzarà el poder i que desbaratarà el comerç lliure. D’altra banda, els defensors diuen que és necessària una reforma per fer que la presa de decisions es simplifiqui en una Unió ampliada i per aconseguir una major presència en els afers internacionals. En última instància, serà el poble qui jutjarà si la Constitució és un pas que cal fer o no.