Alexis es fuma un cigarret (fotre’s un cigarret en argot rus). Amb l’alçada dels seus 20 anys, protegeix la zona 0, el cor del campament i fa guàrdia alternant-se amb altres joves, dia i nit. Forma part d’una de les 4 o 5 milícies que es van formar el 21 de novembre. La seva s’anomena “Els fills d’Ucraïna”. Vestits amb roba militar, Alexis es troba en una de les cantines del campament, on els petits remolcs militars, els forns de llenya alimentats permanentment pels milicians en servei, serveixen per escalfar la sopa i l’aigua pel te. Alexis ens explica les raons d’aquesta disciplina quasi militar: “També tenim por que la policia no vingui de sobte i ens expulsi”.

Aquesta revolució no ha estat exempta de certs ensurts, sobretot la primera setmana. Brice Bader, un francès que fa un mes que viu al campament amb al seva companya ucraïnesa ens explica: “Una nit ens van demanar que ens reuníssim. Ens van dir ‘Aquells qui vulguin marxar, poden; aquells qui es vulguin quedar són benvinguts’. Corria el rumor que l’exèrcit estava a punt d’intervenir per a desallotjar-nos i que els soldats russos ja havien arribat, vestits amb uniformes ucraïnesos”. Aquesta informació ha estat confirmada més tard per la BBC, que va constatar els moviments de les tropes aquella nit, el 28 de novembre. Si la presència dels soldats russos amb uniforme ucraïnès no hagués estat confirmada, la dels membres del Servei Federal de Seguretat (FSB, l’antic KGB), és més probable al si dels òrgans de l’Estat. “Nosaltres hem posat els nostres autobusos a primera línia, després els homes i a les tendes les dones, segueix Brice. A les butxaques hi portàvem una fitxa amb el nostre grup sanguini, en cas que… Aquella nit, tanmateix, no va passar res i crec que va ser en aquell moment quan vam guanyar la revolució”. Efectivament, des d’això, l’exèrcit no ha fet cap intent per intervenir i només han fet algunes sortides per a assegurar que els partidaris de Ianukóvitx no vinguessin a provocar problemes al voltant del campament.

500 anys d’opressió

Tanmateix alguns han decidit deixar d’esperar un enemic que no ve i de defensar una revolució que sembla que té un final feliç. En volen més, volen defensar la seva pàtria. Com Oschsana, que formava part de PORA Negra, una branca de la nebulosa PORA (“ara és l’hora”) que pretén ser independent de PORA Groga oficial, i que està disposada a continuar el seu activisme després de la revolució. Aquesta vegada Ochsana vol tornar a l’UNSO, les forces nacionals ucraïneses d’autodefensa, una altra milícia que gravita al voltant dels campaments, segons ella, per “seguir defensant la revolució”. Llavors ella sent el seu futur cap, Vasyl Lutyj, com presenta el seu moviment: “Des de fa 500 anys hem estat oprimits per altres pobles i no hi havia, per força, un sentiment patriòtic a Ucraïna. D’aquí va sorgir la idea de crear una organització paramilitar per a defensar-nos. Va ser a l’època de la independència. No teníem cap altra solució perquè Moscou no compartia les nostres vel•leïtats d’independència. També havíem de protegir les nostres fronteres per a preservar els territoris ètnicament ucraïnesos, especialment davant l’arribada d’immigrants russos”. Un general entra a la sala. Tothom es posa ferm. El seu nom és Ruslan Zaitchenko. “Nosaltres som aquí per protegit la nació encara que haguem d’utilitzar mitjans forçosament no pacífics. Aquesta revolució no hauria estat possible sense nosaltres, perquè nosaltres demostrem que els ucraïnesos són una nació valenta”, afirma d’una revolada.

La referència d’UNSO és Jean-Marie Le Pen. Com a nombrosos països de l’Europa de l’Est i de Rússia, el moviment d’extrema dreta torna amb força, i a l’oest d’Ucraïna especialment. UNSO en formava part i la revolució taronja és un humus pròsper per ells: “Aquesta revolució demostra que la gent amb opinions diferents poden unir-se en un moment donat, perquè tots són ucraïnesos. Iúsxenko és un patriota i entén que nosaltres som necessaris per tot el país. Però si Iúsxenko és escollit, no per això nosaltres plegarem veles”, afegeix el general. El motor d’aquesta revolució és el nacionalisme ucraïnès, ja sigui simplement patriòtic o al marge, extremista, en tots els estaments de la societat.

UNSO, llavors, reuneix els exclosos de la revolució, els joves que no poden, per edat, votar i els extremistes que no es troben entre l’acció pacífica… Sense oblidar els amants de l’uniforme ni aquells que exhibeixen els emblemes dels caps rapats… El fenomen és inquietant i respon a les necessitats de fraternitat i de compromís d’una part de la joventut ucraïnesa.

A penes 16 anys i ja porta el cap rapat

Maksym Pevshen és el cap d’una empresa dins una PME (Petita i Mitjana Empresa). Treballa per Stab: si necessiteu una tenda, una calefacció o una cantina militar en el campament, l’heu de trucar a ell. Aquesta revolució ha obert els ulls d’aquest comte, tanmateix descendent de l’aristocràcia russa: “Abans d’aquesta revolució mai no hi havia pensat, però ara és real, sóc un patriota. No obstant això, aquest no era el cas de la meva família on tothom parlava rus. És la cultura en què jo he crescut. Però ara entenc que formo part del poble ucraïnès”. Per a ell, com per a molts altres, aquesta identitat es defineix especialment dins l’oposició a Rússia: “Nosaltres som un país, però Rússia segueix pensant que som una província. Mai no ens han tractat en igualtat de condicions. Tot i que Kíev és més vella que Moscou. Ni tampoc ens consideren independents. Putin ha vingut deu vegades a Kíev per donar suport a Ianukóvitx i això ha exasperat els ucraïnesos”. Dins l’imaginari rus, Ucraïna és similar a Sebastopol, la gran ciutat militar del patriotisme rus, fundada per Caterina II. Però també a Donbas, aquesta gran terra del proletariat obrer soviètic, on Stakhanov va realitzar la proesa, o més aviat la usurpació, d’extreure 102 tones de carbó en un sol dia. Una terra que els russos han poblat i colonitzat, com a Crimea. Tant com dir una part d’ells mateixos.

El matí de les eleccions, Iúsxenko va a l’església a resar. Ell diu que és practicant. En sortir signa autògrafs en els passaports ucraïnesos, prova si cal de la dimensió patriòtica d’aquest moviment. En què pensa Iúsxenko? Pot ser que el pitjor encara hagi d’arribar… Com aconseguirà satisfer tots aquests fills d’Ucraïna que ara són a punt de dur-lo al poder?