Creus de Sant Jordi vermelles sobre una bandera blanca: en aquest matí d’eleccions, el 26 de desembre, a Kíev, una bandera estrangera oneja al si d’un campament de tendes de manifestants de la revolució taronja. La dels georgians. S’han instal•lat a uns quants metres d’una tenda en memòria d’un altre georgià, cèlebre a Ucraïna, el periodista Georgiy Gongadze, assassinat l’any 2000 enmig d’un aldarull que mai s’ha aclarit… però que va fer trontollar el poder en mans del president Kutxma i del seu primer ministre Ianukóvitx amb la difusió d’una cinta d’àudio que implicava la presidència.

Fraternitat caucàsica

Els georgians són a Ucraïna, arrossegats per les prestigioses universitats de Kíev. Eléné, mig ucraïnesa i mig georgiana, estudia a la Universitat Nacional de Kíev. Com els seus camarades ucraïnesos, ella ho ha deixat tot per la revolució i es passeja amb una rosa taronja a la mà, híbrida entre les dues revolucions de la seva vida. “Nosaltres som ciutadans que hem vingut per defensar Ucraïna: alguns de nosaltres érem a Geòrgia per la revolució de les roses, que va fer caure el poder del president Xevarnadze el 2004, d’altres viuen i treballen aquí”. Són Georgui, Levan, Timour Elene… Ells han fet col•lectes a casa seva, a Geòrgia, per poder venir aquí a recolzar els manifestants ucraïnesos. Cada revolució incrementa les files de contestataris per tots els països de l’espai postsoviètic. “Protestem contra els crims d’aquest govern, donem suport al poble ucraïnès. Si hi ha una altra revolució, per exemple a Bielorrússia, Geòrgia ens ha mostrat l’exemple a seguir i nosaltres també hi anirem”. Ningú no dubta que els ucraïnesos també estaran a punt per a donar suport als seus veïns i cosins bielorussos. A aquests georgians els preocupa poc que les promeses de Saakashvili tinguin dificultats per a materialitzar-se… “Encara que el creixement no sigui massa ràpid, Saakashvili ens ha donat la llibertat”, replica Georgi.

Una segona caiguda del mur

Tot i que alguns es pregunten si aquesta revolució ha estat orquestrada per una mà invisible -americana o, en qualsevol cas, exterior- la base d’aquest moviment és prioritària, els ciutadans estaven tips d’una societat postcomunista opressiva. Contràriament als països de l’Europa Central i Oriental del 1989, Ucraïna des d’un principi ha hagut de lluitar per la seva independència, fora de l’URSS de la qual en formava part. És per això que Ucraïna es va basar en una classe de dirigents ucraïnesos sorgits de l’engranatge de l’aparell soviètic. L’única liberalització fou doncs la del benefici, i no la dels costums polítics: es va establir el dret d’enriquir-se, però les regles opaques, els apparatchiks i el règim autoritari van romandre…

Si fem un cop d’ull a la plaça de la Independència, Maidan, els blocs de poliestirè que envolten el campament, així com els panys de paret enderrocats, gargotejats, pintats amb la paraula “pau”, realcen la impressió que un segon mur de Berlín acaba de caure, el que separava la Unió Europea de les antigues repúbliques soviètiques. Sembla que comença una segona transició democràtica a Europa, la segona onada de desovietització, moguda pel patriotisme i pel neguit d’allunyar-se de l’antiga potència tutelar, Rússia, que els ucraïnesos encara creuen que és “massa” colonial…

Maksym Pevshen, comte i productor de televisió, ha aportat l’ajuda material necessària als “revolucionaris” ucraïnesos. Ell és categòric: sense les classes mitjanes i el suport dels empresaris ucraïnesos, la revolució taronja no hauria tingut èxit. “Els petits comerços hi han contribuït. Principalment perquè durant dos anys Medvechuk, padrí del clan dels oligarques de Kíev, va ser director de l’administració de Kutxma, i el seu germà que va ser cap de l’administració ucraïnesa d’impostos, ens ho van posar molt difícil. No hi havia regles i era impossible atacar en justícia… Aquest poder era un poder de bandits. Es van dedicar a apropiar-se dels negocis. Simplement i pura es van liquidar els negocis i la corrupció es va estendre”. Per a ell i els homes de negocis que participen a Stab, l’associació que s’encarrega de la logística dels campaments, donar suport a Iúsxenko és una elecció simple: “Si Ianukóvitx i el clan que li dóna suport, el d’Akhmetov (oligarca que controla la indústria del carbó de l’est del país) hagués guanyat, els nostres negocis s’haurien acabat… i hauríem marxat del país”. De la mateixa manera, els principals suports financers del partit de Iúsxenko, Tak i PORA, l’organització d’estudiants que ha estructurat la revolució, són dels que comencen i dels petits negocis. Un dels punts clau del programa de Iúsxenko respon a les necessitats d’aquest electorat, àvid d’una obertura econòmica, de regles clares i de transparència: “Volem canvis per a desenvolupar les petites i mitjanes empreses per tal de recollir més impostos”, anuncia el cap de campanya del futur president, Oleksandr Zinchenko.

Ànsies econòmiques aguditzades

A Maidan, després de l’anunci dels resultats de la tercera ronda, hi ha una explosió d’alegria. Joves i no tan joves, estudiants i homes de negocis, rics i pobres es congreguen tots junts amb fervor a la plaça de la Independència i esperen el discurs del candidat acabat de ser escollit. Mentre s’esperen veuen el Canal 5, la cadena pro-Iúsxenko, que analitza els primers resultats.

Tanmateix, l’endemà, arriba l’hora del pànic… Arreu del país, la gent retira els seus estalvis: tenen por que amb el canvi de poder els seus bancs facin fallida… L’economia ucraïnesa efectivament ha estat malament durant les moltes setmanes de revolució. Però la victòria de Iúsxenko ha vist la remuntada de la borsa, i els negocis futurs semblen bons per aquells que van finançar la revolució. El poder podria tornar a les privatitzacions o a d’altres projectes com l’oleoducte Odessa-Brody, aguditzant així les ànsies econòmiques. Un altre repte serà el d’incrementar les pensions de les babuschka, les velletes, qui sigui com sigui no cobren massa i que venien bufandes Tak i ninos vestits de taronja per arrodonir els seus finals de mes….

Tot fa pensar que els reptes de Iúsxenko seran considerables. No els podrà rellevar sense el suport d’Europa, ja fixada com objectiu per una àmplia ofensiva encantadora. Encara cal saber si el New Deal beneficiarà només les persones de confiança del president, quan la majoria dels manifestants esperen una gran neteja al país. A començaments del mes de desembre, en el moment de les negociacions amb Leonid Kutxma que van permetre la tercera ronda i van evitar una intervenció de les forces de l’ordre, Iúsxenko, efectivament, es va comprometre a dur a terme una reforma important: la refosa del règim presidencial cap a una règim parlamentari, a l’horitzó del setembre del 2005. Així doncs, només compta amb uns quants mesos per aconseguir-ho, si la llei que ratifica aquest canvi es vota. Més tard, el Parlament serà qui tindrà les regnes del poder. D’altra banda i amb tot, hi reunia nombrosos grups influents, entre els quals, en primer lloc, hi havia els partits polítics dels oligarques. La brillant revolució taronja només serà un foc d’encenalls?