Seguint els passos del gran èxit internacional Good bye Lenin, The Edukators és una altra sàtira social estranya i nostàlgica. Però les similituds entre les dues pel•lícules van més enllà: en totes dues els actors Daniel Brühl i Burghart Klaußner tenen papers protagonistes. L’austríac Hans Weingartner, director i coguionista, va utilitzar la seva pròpia experiència com a activista polític en la producció de The Edukators, que tracta d’un grup de joves suposadament radicals que, amb l’esperit de 1968, volen millorar la societat. Una trama estranya i uns personatges convincents mostren la natura de rebel•lió idealista i de disconformitat de la societat actual.

Porros, cabells llargs i ideals

La pel•lícula se centra en tres hippies radicals que viuen a Berlín, Jan (Brühl), Peter (Stipe Erceg) i Jule (Julia Jentsch), que entren a cases de burgesos benestants, les redecoren i hi deixen missatges com “teniu massa diners” o “els anys pròspers han quedat enrere” (recordant el títol amb què inicialment es va distribuir la cinta a Alemanya, The fat years are gone). La finalitat d’aquestes protestes no violentes és fer reflexionar els burgesos sobre la riquesa i avisar-los que els seus “dies de glòria estan comptats”. Quan Jule i Jan estan en procés d’entrar en una casa, el seu propietari, Hardenberg (Klaußner) els descobreix i es veuen obligats a segrestar-lo. Els idealistes acaben als Alps austríacs, amb ostatge inclòs. Però estant amagats la situació els supera, sorgeixen dificultats amb els sentiments de Jule per Peter i per Jan i es crea un triangle amorós que ens recorda al de l’obra mestra de François Truffaut Jules et Jim.

L’autèntica essència de la pel•lícula és la manera en què els joves radicals es troben cara a cara amb els valors de la generació dirigent, amb una sorpresa inesperada: la revelació de Hardenberg sobre la seva participació al moviment estudiantil de la dècada dels 60 que confirma la seva simpatia per les seves creences. Abunden els tòpics quant a política i els diàlegs no són més que les sòlides crítiques al socialisme i als conservadors, però qui pensi que això és un gran desavantatge per a la pel•lícula s’equivoca. No pretén ser un gran manifest polític, però és una descripció intel•ligent de la moralitat, la confiança i l’amistat. Els tres activistes són ingenus i a vegades els desigs individuals es contraposen a les seves actituds idealistes, però tant ells com l’home de negocis Hardenberg són personatges agradables. Weingartner contrasta l’entusiasme i la convicció dels joves radicals amb la resignació madura de Hardenberg, que recorda l’època quan ell també es dedicava a millorar la societat. També s’expressen les diferències entre la dècada dels 60 i l’època actual, per exemple en el comentari de Jan a Jule: “Ara no és fàcil rebel•lar-se. Abans, només que fumessis i tinguessis els cabells llargs, era suficient per tenir automàticament les classes dirigents en contra…”.

Les interpretacions de la pel•lícula són totes molt convincents; Brühl, Erceg i Jentsch fan de meravella de “joves empipats”, cadascú amb una personalitat genuïna. Klaußner també aconsegueix interpretar el seu paper i és cada vegada més convincent a mida que avança la història. D’altra banda, la funció de la càmera hi afegeix un to íntim, fins i tot desesperant, i permet que l’espectador s’apropi més als personatges.

Èxit internacional?

Després d’haver aparegut en Festivals de Cinema com el de Karlovy, el Cinessonne, el de Varsòvia, el de Londres, el d’Hamburg i el de Gotenburg, sense oblidar-nos que ha estat nominada a la prestigiosa Palma d’or a Cannes 2004, The Edukators, que es va mostrar a Alemanya i a Suïssa el passat novembre, ha estat molt aclamada per la crítica i pel públic de tot Europa. Malgrat tot, no sembla probable que la pel•lícula aconsegueixi tant d’èxit com Good bye Lenin (2003), que va recollir premis alemanys i europeus, als César i als Bavarian Film Awards, i que ha estat distribuïda a 30 països d’arreu del món. Per a aquells que encara no coneguin aquesta magnífica obra del cinema, Good bye Lenin és una sàtira commovedora que se situa al Berlín Est l’any 1990 i tracta sobre un jove (Brühl) que vol fer creure a la seva mare, postrada al llit, que el mur de Berlín no ha caigut i que encara viuen a l’Alemanya comunista. El seu pare (interpretat per Klaußner) ha escapat a l’oest d’Alemanya. Juntament amb The Edukators, ambdues pel•lícules són obres intel•ligents i originals que se centren en les relacions humanes però tenen un rerefons polític. Tanmateix, potser Good bye Lenin és més accessible i el fet que parlés del moviment d’Ostàlgia (nostàlgia per a l’antiga Alemanya de l’Est) la va fer especialment popular. The Edukators trobarà un bon lloc entre altres èxits alemanys recents com Der Untergang (L’enfonsament) o Run Lola Run (Corre, Lola, corre), com a exemple de les aportacions innovadores d’Alemanya al cinema europeu contemporani. La pel•lícula es mostrarà en altres països europeus al febrer i al març i, sincerament, mereix continuar gaudint d’un gran èxit.