Varela parlava de la falta de reciclatge democràtic de la dictadura de Fidel Castro, en el poder des de l’1 de gener de 1959. Però el públic demanava més. “La política no cap en la sucrera”, seguia la cançó, per acabar amb un irat “fuck you tu bloqueo” i la catarsi dels assistents.

Per què aquest rebuig al bloqueig fins i tot dins un públic jove i crític envers Castro? Perquè és evident que 46 anys de restriccions no han servit per a res. El govern dels EUA va establir l’embargament total al comerç amb Cuba el 3 de febrer de 1962, encara que ja existia en la pràctica des del 1959. De llavors ençà, les lleis Torricelli (1992) i Helms-Burton (1996) han afegit un inaudit caràcter extraterritorial, tot preveient sancions per a les companyies estrangeres subsidiàries o afiliades a empreses dels Estats Units que comercien amb

Cuba, encara que rauen en tercers Estats, inclosos els de la Unió Europea.

Aquest embargament infinit, imposat en plena histèria anticomunista durant la Guerra Freda, no ha aconseguit empènyer Castro cap al neoliberalisme o la llibertat d’expressió: ha submergit el poble cubà en una situació límit en utilitzar la salut i els aliments com una arma política. La impossibilitat d’adquirir tecnologies mèdiques de procedència nord-americana –el 70% de les empreses productores d’equips de diagnòstic són dels EUA– i la restricció del flux d’aliments d’un país veí a l’altre s’acosten més al genocidi que a una mesura de pressió del segle XXI.

Bush ha endurit encara més l’embargament. Sense oblidar la força dels lobbies ultraconservadors d’exiliats cubans, i la importància del seu vot a Florida (governada per Jeb Bush). L’assetjament ha arribat ara al paroxisme, amb noves mesures per les quals un nord-americà pot ser condemnat a deu anys de presó si compra un cigar cubà, encara que ho faci a Brussel•les i se’l fumi a Uagadugú.

I la cultura tampoc no escapa al bloqueig. El guitarrista nord-americà Ry Cooder, famós per la pel•lícula Buena Vista Social Club de Win Wenders, s’ha vist impel•lit a finalitzar la seva relació amb músics cubans, i ha hagut de pagar una multa de 100.000 dòlars.

Un embargament il•legal

Cuba xifra en gairebé 80.000 milions de dòlars les pèrdues provocades per l’embargament nord-americà. Un anacronisme que viola el Dret Internacional ja que, des de la Conferència Naval de Londres de 1909, el bloqueig és un acte reservat a situacions bèl•liques. La Llei nord-americana de Comerç amb l’Enemic mateixa permet la imposició d’un embargament únicament en temps de guerra o davant una amenaça a la seguretat nacional.

És Cuba una amenaça? Per descomptat no segons el criteri de l’Assemblea General de les Nacions Unides, que el 28 d’octubre de 2004 va condemnar per tretzena vegada el bloqueig dels EUA a Cuba, amb 179 vots contra 4: l’obvi dels EUA, el d’Israel, el del paradís fiscal de les Illes Marshall i el de Micronèsia (19.000 habitants).

La Unió Europea, per la seva part, també ha demanat moltes vegades la suspensió de l’embargament, malgrat el coqueteig amb Bush d’Aznar i Berlusconi. El nou president espanyol, Rodríguez Zapatero, és ara l’impulsor d’una postura més dialogant amb el règim cubà. Com a cristal•lització d’aquest nou tarannà, la UE va decidir el passat 31 de gener suspendre les sancions diplomàtiques vigents contra Cuba des del mes de juny de 2003. Les sancions incloïen la limitació de les visites d’alt nivell, l’enigmàtica desaparició de la UE en els esdeveniments culturals de l’illa i la invitació als dissidents cubans a les festes nacionals a les ambaixades presents a L’Havana. Aquest correctiu es va aplicar després de la inhumana reinstauració de la pena de mort i de l’empresonament de 75 opositors. El ministre de Relacions Exteriors cubà, Felipe Pérez Roque, va posar ràpidament de manifest el doble arrasador de la UE, que mai no ha imposat sancions diplomàtiques als EUA per l’ús de la pena de mort contra menors d’edat i malalts mentals, ni pels empresonaments sumaris a la Base Naval nord-americana de Guantánamo. Castro mateix s’ha mofat del recent perdó europeu, i ha descrit la Unió Europea com “aquella gent que Cuba no necessita”.

2005: l’any de la fi de l’embargament

Malgrat l’altivesa del tirà, destacades figures internacionals, com l’expresident nord-americà James Carter, s’han manifestat en contra de l’embargament. Un altre ex, Felipe González, ha anat més lluny, i ha assegurat que “l’embargament a Cuba s’aixecarà l’any 2005. Tinc informació, no és una opinió”.

La profecia es pot fer realitat al juliol, quan la Unió Europea revisi la seva Postura Comuna sobre Cuba. Llavors serà el moment d’adoptar una veritable postura independent dels Estats Units, afavorint el diàleg crític amb el règim castrista i amb l’oposició pacífica representada per grups moderats de l’exili com “Cambio Cubano”. Reclamant un espai legal per a l’oposició a l’illa i vigoritzant les condemnes a l’embargament nord-americà, rèmora heretada potser de Thomas Jefferson, que va assegurar el 1807 que sempre “havia mirat Cuba com l’addicció més interessant que es podria fer en el nostre Estat”. Només amb la UE, i oblidant Jefferson, el Chevrolet cubà podrà recórrer l’autopista del desenvolupament.