En l’amor i en la guerra tot s’hi val. Aquesta màxima sembla que és la que els polítics apliquen per a combatre el terrorisme. Actualment el terrorisme i la por són les eines que els polítics fan servir per a promoure una agenda alternativa. Els russos van desviar la interferència estrangera en el conflicte de Txetxènia tot descrivint-lo com una lluita contra el terrorisme. L’administració Bush també va justificar les guerres a l’Afganistan i l’Iraq posant-les en el context d’una guerra contra el terrorisme. També ha estat possible aconseguir la controvertida Patriot Act adoptada la matinada de l’11-S, que, com les actuals propostes antiterroristes de la Unió Europea, inclouen punts que tenen poc o gens a veure amb el terrorisme. Statewatch, una organització que controla les llibertats civils a la Unió, al•lega que 27 de les 57 propostes de la UE introduïdes just després dels atemptats de Madrid l’any passat no parlen del terrorisme; tracten dels delictes en general i la vigilància.

Gir polític contra el terrorisme

Les coses encara són pitjor a nivell nacional. Agafem, per exemple, la recent legislació britànica que permet que els sospitosos hagin de complir arrest domiciliari sense cap judici. Evidentment, això no només és útil per a combatre el terrorisme sinó que és molt pràctic en casos en què el govern vol retirar de la societat elements indesitjables fent poc soroll. El líder de l’oposició, Michael Howard, va dir que això era “fer servir la seguretat nacional per guanyar punts políticament”. Però aquest tipus d’actes no es limiten només al Regne Unit. Als Països Baixos, els polítics han encunyat el terme “terrorisme de carrer” en un intent de guanyar el suport popular per aplicar mesures dures contra els atracadors i el vandalisme. Els polítics han d’entendre que qualsevol referència al terrorisme és susceptible de pal•liar la indecisió que la gent pugui sentir amb unes restriccions inadequades de les llibertats civils.

Qui en té la culpa?

També hi ha un gran risc a l’hora de fer servir el tema del terrorisme amb finalitats polítiques. Això va quedar ben clar després dels atemptats de Madrid el març de l’any passat. Els atacs mortals van succeir dies abans de les eleccions generals a Espanya. El govern del llavors president José María Aznar va acusar el grup terrorista basc ETA; però va anar quedant clar que darrera els atemptats no hi havia ETA, sinó un grup d’extremistes islàmics. Els esforços del govern espanyol per a convèncer el món del contrari es van veure, per la pròpia població, com uns esforços per a distorsionar la veritat amb beneficis polítics. El govern d’Aznar era responsable de la decisió impopular d’enviar tropes a l’Iraq, això es va veure com una possible casus belli perquè els extremistes islàmics van cometre els atemptats. D’aquesta manera es va creure que Aznar va assenyalar ETA deliberadament. El clam popular contra aquesta manipulació va contribuir en gran mesura a fer que Aznar perdés les eleccions només tres dies després dels atemptats. Els espanyols no van ser els únics que estaven enfadats. Espanya havia convençut membres del Consell de Seguretat de les Nacions Unides perquè s’adoptés la resolució 1530, que afirmava que “El Consell de Seguretat…condemna els atemptats amb bombes a Madrid, Espanya, perpetrats per la banda terrorista ETA” i es van sentir desconcertats quan es va demostrar que estaven equivocats. El socis d’Espanya a la Unió Europea estaven enfadats perquè sentien que el govern espanyol els havia posat en perill en no identificar els veritables terroristes. Tal com va dir el secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan: “Crec que aquesta és una lliçó per a tots”.

Viure i aprendre?

La lliçó hauria de ser que el tema del terrorisme és massa sensible per a fer-lo servir a la lleugera amb finalitats polítiques, tant si és per impulsar una agenda política com si és per evitar ser políticament responsable de ser l’objectiu dels terroristes. Alguns han argumentat que, per tant, seria una bona idea despolititzar el tema del terrorisme tant com sigui possible, per exemple cedint parcialment les responsabilitats de la lluita contra el terrorisme a organitzacions intergovernamentals o supranacionals com les Nacions Unides i la Unió Europea. Evidentment, uns organismes de control independents haurien de controlar si les pròpies organitzacions romanen dins uns límits raonables en la lluita contra el terrorisme. Aquest acostament de diverses organitzacions permetria que els governs no poguessin fer servir la lluita contra el terrorisme com una protecció a l’hora de posar en pràctica lleis importants, i faria impossible que els governs poguessin deformar els fets per a protegir la seva vida política. Amb aquesta finalitat, la Unió ha nomenat un “tsar terrorista” en la persona de l’holandès Gijs de Vries, tot i que les seves responsabilitats són limitades. Si els Estats membre de la Unió Europea haguessin d’aprendre alguna lliçó dels atemptats de Madrid, tindrien temptacions d’ampliar la limitada responsabilitat de la UE en el tema del terrorisme. Algú com De Vries haurà de comprovar la legislació proposada per la UE per a plantar cara al terrorisme. En vista de la controvèrsia política que envolta aquests atemptats, tanmateix, sembla més fàcil que Vries tingui el destí que el diputat belga al Parlament Europeu, Gérard Deprez, va predir dient que seria més aviat “un cap de turc que no pas un rei coronat”.