Què dirien avui els pares fundadors d’Europa sobre la creació de la figura del ministre d’Assumptes Exteriors europeu prevista pel Tractat Constitucional? Estarien orgullosos de la nostra Constitució?

Això que avui dia encara sembla política ficció ja havia estat teoritzat fa més de 50 anys, el 1954, quan per un rebuig francès va eliminar de cop la institució de la Comunitat Europea de Defensa, un organisme federal que també preveia la creació d’un exèrcit europeu. El Tractat de Maastricht (1992), els trastorns geopolítics que van seguir a la caiguda del comunisme, els primers focus de guerra a l’ex-Iugoslàvia, van deixar constància durant els primers anys de la dècada dels 90 de la necessitat d’un esforç comú europeu també pel que feia a la política exterior. Així l’objectiu d’una política exterior i de seguretat comuna (PESC) va entrar amb un títol propi dins del Tractat de Maastricht sofrint després importants modificacions en els successius tractats d’Amsterdam (1997) i Niça (2000). De les paraules s’ha passat als fets amb la creació al 1999 de la figura d’alt representant de la política exterior i de seguretat i de diferents comitès com a recolzament de la seva activitat diplomàtica. El Tractat de Niça va introduir, a més a més, la possibilitat pels Estats membre d’instaurar una cooperació reforçada també en el camp de la política exterior i de seguretat comuna.

La introducció de l’euro, que va ajudar a unir les consciències europees, i la inclusió de l’amenaça terrorista sobre Europa després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 als Estats Units, van fer que l’argument fos cada cop més actual, fins a la consagració final que va arribar amb la crisi iraquiana: la realització d’una política exterior europea s’ha convertit en un tema de debat a tot el continent i no només això.

Qui és el nou ministre d’Assumptes Exteriors?

Els sondejos ho confirmem: els ciutadans europeus recolzen plenament la PESC i esperen un desenvolupament propi ulterior. Però la nova Constitució europea ha satisfet les seves expectatives? La institució del ministre d’Assumptes Exteriors s’ha considerat unànimement com un dels progressos més importants de la nova carta constitucional. Tècnicament es tracta d’una mena de difusió de les funcions de l’alt representant per a la PESC i del comissari de Relacions Externes, però el ministre disposarà també de nous “poders”: per exemple, disposarà de l’importantíssim dret d’iniciativa, que abans havia estat en mans de la Comissió. També serà vicepresident de la Comissió, cosa que augmentarà el seu prestigi. Les seves funcions seran bàsicament tres: representar a la Unió Europea en qüestions de política exterior i de seguretat comuna, conduir el diàleg polític en nom de la Unió i manifestar la postura europea en les organitzacions internacionals, així com durant conferències internacionals. Per tant, després de que ho hagin demanat els Estats europeus que en formen part, haurà de manifestar la postura de la Unió quan se li demani davant del Consell de Seguretat de l’ONU. Una pressuposició fonamental per desenvolupar el seu paper és el fet que la Unió tingui efectivament una postura unitària pel que fa a una àmplia sèrie de temes. Però qui decideix la línia de la PESC? El ministre té més que qualsevol altre una funció de representació i coordinació, però les decisions continuaran sent preses pel Consell de Ministres, l’òrgan que representa els interessos dels Estats. Es mantindrà el criteri d’unanimitat i els Estats membre disposaran sempre d’un dret de vet, dos grans obstacles pel naixement d’una Europa política.

Per quan les ambaixades de la UE?

Però aleshores quins efectes tindran les reformes referents a la PESC en les relacions internacionals? La institució del ministre d’Assumptes Exteriors, encara que reclamada per tothom, per ara continua sent una revolució formal més que substancial. Però donar la posició a una gran personalitat podria donar-li un important valor adjunt. L’èxit d’una càrrega ad personam amb tanta gran visibilitat dependrà en definitiva del carisma i de les habilitats del nou ministre i de com s’ho farà per explotar els espais que li concedeix la nova Constitució. També serà una ocasió per apropar els ciutadans a la política de la Unió i acabar amb el mite de la “burocràcia” de Brussel•les. El ministre serà recolzat per un servei diplomàtic constituït per delegacions presents a prop de 125 països (Servei europeu per a l’acció externa): seran les nostres ambaixades del futur?