A la guerra civil que sofreix Sudan des del 1983, s’enfronten la milícia àrab Janjaweed (els cavallers) i els rebels JEM (Justice and Equality Movement) i SLA (Sudan Liberation Army). El govern islàmic de Khartum està acusat d’haver crispat les diferències ètniques ja deslluïdes i d’ajudar a les milícies Janjaweed, autores d’importants actes violents contra els civils de Darfur. Entre les raons que han desencadenat el conflicte, hi ha la reivindicació d’una major participació dels beneficis petrolífers per part dels grups rebels. La comunitat internacional tem que la crisi de Darfur s’estengui, desestabilitzant tota la regió. La visita de Collin Powell al Sudan el gener passat, i les pressions per part dels Estats Units per a la firma dels acords de pau de Nairobi del 9 de gener, demostren l’interès nord-americà pel cas. A l’agenda de l’il•lustre convidat, no només hi figura el respecte al dret internacional i la tutela dels drets humans a Darfur, sinó també garantir la defensa de les inversions petrolíferes americanes al sud del país.

Quan la riquesa s’amaga sota terra

Abans del sisme submarí del Sud Asiàtic, els experts definien l’emergència humanitària de Darfur com la més greu dels temps moderns. Degut als atacs de les milícies han mort 30.000 persones, i més d’un milió han abandonat els seus pobles. Fins ara, al Txad han arribat 200.000 refugiats, però les agències humanitàries sostenen que 100.000 persones més estan preparades per marxar. El petroli és un descobriment recent al Txad. Les empreses americanes es troben al terreny per a preparar l’extracció i construir l’oleoducte que arribarà a la costa de Camerun per després embarcar-se cap a occident. El govern del Txad no ha deixat passar l’ocasió i ha invertit en l’empresa petrolífera amb l’esperança de recol•lectar els beneficis futurs. El problema és que el Txad és un dels països més pobres del món, i l’arribada dels refugiats ha suposat una dura prova per al fràgil sistema local. El govern de N’Djamena, en comptes d’augmentar les inversions en serveis, s’ha quedat curt de fons, de manera que la sanitat, l’educació, les infraestructures i la seguretat s’han col•lapsat sota el pes de la crisi humanitària.

Per tant, mentre al Sudan la gent mor pel petroli, al Txad s’ha retallat el ja exigu pressupost públic. I en ambdós casos, els beneficis marxaran lluny d’aquells que els necessiten. Arribaran a mans de les elits locals recolzades pels interessos postcolonials, i a les arques de les multinacionals estrangeres.

Al desert del Sahel, el principal mitjà de transport és l’ase, i l’únic objecte de plàstic derivat del petroli que fa servir la població és el bidó de l’aigua. Es manté que les indústries petrolíferes donen feina als habitants locals, però en realitat els càrrecs tècnics els cobreixen sempre estrangers. Els locals són operaris de recolzament, però al 2002, al Txad va esclatar un important conflicte sindical quan es va descobrir que les multinacionals petrolíferes pagaven sous extremadament baixos al personal.

El veritable problema és la política al servei dels interessos econòmics. Les poblacions del Sudan i del Txad afligides per la guerra i la pobresa, han de lluitar per si mateixes per poder sobreviure. Somiant que un dia ells també podran gaudir dels fruits de la misteriosa sang negra que xuclen de la seva terra.