Tant els experts com la gent del carrer, a Europa i més enllà de la bassa gran, reivindiquen que el nostre món s’està tornant cada cop més insegur. El recent manifest elaborat conjuntament per 50 experts en política exterior i que porta el títol “Un pacte entre els Estats Units i Europa”, va fer que el president dels EUA i els seus homòlegs de la UE mostressin un somriure més ampli i encaixades de mans una mica més cordials davant dels mitjans de comunicació. No obstant això, en els seus països segueixen amb els jocs d’amenaces antiinsurrectes, que són molt més sofisticats que la política de “l’ull per ull”.

Què hi ha a la paraula?

“Terrorisme” és només una nova denominació per a pràctiques més antigues que l’Antic Testament, en el qual es descriuen un gran nombre de crueltats mítiques. El seu significat, no obstant això, no és clar ja que es pot referir tant a moviments de política d’Estat com a moviments subversius. Agafem la Revolució Francesa com exemple: els jacobins van “aterrir” els traïdors dins les seves files, abans d’atacar pretesos enemics públics. Després de la Llei dels sospitosos de 1793, el pànic va regnar dins l’Assemblea i el regne del terror va arribar als carrers. D’aquesta manera, en diferents moments de la història, es podria reivindicar que el terror és un mètode legítim de defensa en contra de tot tipus de forces antipatriòtiques. Un exemple més recent, la Guerra Freda, va tenir com a resultat els estratagemes probablement més eficients del terrorisme nodrit en secret i camuflat com una part del conflicte mundial.

Els terroristes, ara armes no desitjades, amb ànsies de sang i publicitat, es van rebel•lar contra els seus antics patrocinadors, o més ben dit, contra els patrocinadors dels seus propis països. És precisament a partir de campanyes terroristes amb fons estrangers que els afgans, els libis i d’altres fanàtics van ser, parlant amb franquesa, més occidentalitzats del que qualsevol podria pensar. De manera imperceptible, els que s’autoproclamen guerrers religiosos es van rendir davant la temptació d’una actitud tan repugnantment materialista i utilitarista.

Cercle viciós

Això no obstant, s’ha tornat a girar la truita. Sigui bo o dolent, ja no podem influir en els terroristes als quals vam donar suport una vegada, ni tan sols discutir amb ells. La saviesa occidental (psicoteràpia? rehabilitació?) no serveix de res quan ens trobem amb un suïcida-bomba que vol que el venerin com si fos un màrtir. Incapaços d’entendre les temptacions que reforcen l’impuls cap a l’autoimmolació d’un kamikaze, hauríem de meditar sobre si els seus menyspreus envers els nostres estils de vida no s’assemblen perillosament a les nostres crítiques sobre els seus.

Irònicament, tots els ballarins d’aquest terrorífic ballet semblen gairebé tan desconcertats com els motius que tenen per a continuar amb aquest espectacle de negre contra blanc. Sembla que no som capaços de recordar les lliçons del nostre passat: portar una armadura de croat significa vestir-se amb una camisa xopa de prejudicis racials i religiosos que provenen de temps immemorials.