En Nikolai té 23 anys i una llicenciatura en Economia a la butxaca. Parla anglès i, com molts dels seus coetanis, espera el moment de deixar la seva regió, la turcòfona Gagauzia, i el seu país, Moldàvia. Ha rebut una oferta de treball: collirà enciams a Anglaterra. Al consolat britànic, després de mesos d’espera per obtenir un visat britànic, li fan la pregunta: “Quina ciutat acull la seu del Banc Central Europeu?”.

Un noi de la Gagauzia ha de saber que el BCE es troba a Frankfurt per poder entrar legalment a la Unió Europea, però no sempre ho sap. Així doncs, res de visat per en Nikolai, que intentarà abandonar Moldàvia per altres mitjans: com a clandestí o amb un passaport búlgar nou de trinca. La llibertat de circulació costa centenars d’euros (una petita fortuna) en l’empobrida Moldàvia.

Un miratge tenyit de taronja

A dues passes de Bucarest i d’Odessa, la plaça taronja de Kíev sembla estar llunyíssim de Chisinau, la capital moldava. En Nikolai somia anar a Anglaterra, però (com el 47% dels moldaus) ha votat pel Partit Comunista Moldau (PCM), finalment vencedor gràcies al seu últim canvi de línia política: no a Rússia, sí a Occident.

Malgrat ser veïns de Romania, que es prepara per entrar a la Unió Europea, i d’Ucraïna, sacsejada pel cicló Iúsxenko, la primavera que ha acompanyat les eleccions del passat 6 de març no ha estat tenyida de taronja.

Res de moviments com els que han facilitat la transició democràtica a Sèrbia, Geòrgia i Ucraïna. Res d’exemplars del manual del teòric de la no-violència, de Gene Sharp. No hi ha hagut acampades amb un color dominant. No hi ha hagut pressió internacional. Tampoc per part dels russos. I ningú no ha reservat cap plaça o carrer per si de cas hi havia frau electoral… La “Revolució taronja” no viu a Chisinau.

El Transdnièster

Després de les eleccions els carrers de Chisinau eren plens de gent. Celebraven la tradicional festa de l’arribada de la primavera, conscients que les eleccions del 6 de març no havien canviat res i que tots els problemes del país continuaven sobre la taula. Sobretot la qüestió del Transdnièster, la regió separatista no reconeguda controlada per un grup para-criminal i en què hi ha destacats més de 1.500 soldats russos. Un país dins el país, amb la seva moneda (el ruble de Transdnièster), la seva policia, una capital (Tiraspol), fronteres, visats i passaports. Una avançada utilitzada per Moscou per amenaçar amb la desestabilització d’una regió per la qual encara hi passa la major part del tràfic il•legal cap a Europa. L’Ucraïna de Kutxma permetia el trànsit cap a la regió separatista, però si el nou govern de Kíev decidís tancar les fronteres, l’assumpte de Tiraspol tindria els dies comptats.

Però els moldaus saben que la solució del conflicte entre Chisinau i Tiraspol depèn molt més de Washington i Moscou que no pas de les seves pròpies capacitats diplomàtiques. I el que més els preocupa, sobretot, és com arribar a final de mes amb un salari mitjà que amb prou feines supera els 50 euros mensuals.

Dones i homes a la fuga

El Partit Comunista va guanyar les eleccions gràcies a la promesa de triplicar els salaris en un any, però la situació econòmica moldava no es resoldrà amb cap vareta màgica. Caldran reformes dràstiques i una transició encara més decidida cap a l’economia de mercat, totes dues coses difícils de realitzar pel govern comunista de Voronin. I per això tothom deixa o vol deixar el país. Si la Unió Europea, amb el seu estat de dret, la seva economia de mercat i el seu model democràtic no arriba a Moldàvia, els moldaus aniran a la Unió Europea. La diàspora moldava és impressionant. Com a l’Itàlia profunda de principis del segle XX, quan no hi havia família que no tingués un parent a Mònaco, a Patras o a Milà. Famílies dividides, de vegades durant anys, separades per un permís de residència impossible d’obtenir, i quilòmetres de distància superats només amb targetes telefòniques internacionals. Moldàvia envelleix sense els seus joves, que busquen feina dins la Unió. Els enviaments que fan els que han emigrat serveixen de poc si no existeix un teixit productiu autòcton.

Hi havia tanta esperança a Kíev durant la “Revolució taronja” com desil•lusió i oblit dos mesos després a Chisinau. Després de Geòrgia i Ucraïna, és difícil continuar amb la caiguda de dòminos de l’est en un país que sembla que ha estat oblidat pels no violents, per la Unió Europea, pels russos i pels nord-americans. Un país que, si no experimenta canvis radicals, també els moldaus que el volen deixar acabaran oblidant-lo, oblidant-se a ells mateixos.