L’agricultura biològica, que desterra l’ús de pesticides o adobs sintètics, representa una alternativa interessant per a respondre als reptes socioambientals als quals, actualment, es veu confrontada l’agricultura dels països europeus. S’han llançat diversos senyals d’alerta: contaminació de les aigües freàtiques –les nostres fonts d’aigua potable–, empobriment dels sòls, fet que compromet la durada dels sistemes d’explotació, emissions de gasos causants de l’efecte hivernacle (carburants, ramaderia…) i responsables dels canvis climàtics, residus de pesticides que romanen en els aliments i que són potencialment cancerígens… És hora de replantejar-se el model d’explotació intensiu a fi de preservar les nostres capacitats de producció i promoure formes d’agricultura sostenibles, i sobretot, d’agricultura biològica. No obstant això, a l’àmbit europeu, apareix només de manera sensible i encara resulta molt marginal. Aportarà el recent programa de renovació prou incentius per a dinamitzar de nou aquest sector?

L’hora del balanç

Tan sols un 3,5 % de la superfície agrícola útil (SAU) europea es dedica a l’agricultura biològica. Resulta poc, si ho comparem amb Austràlia o Nova Zelanda. Només aquests països acumulen la meitat de les superfícies mundials que s’hi dediquen. Dins la Unió Europea, però, la situació és profundament diferent: Àustria, Dinamarca i Itàlia, per exemple, s’han d’enorgullir dels seus esforços. En aquests països, de fet, fins a un 50% de les superfícies d’algunes regions es cultiven seguint els principis de l’agricultura biològica. No obstant això, la majoria dels països han d’aprendre molt d’aquests bons exemples. Especialment França, que es troba en la tretzena posició europea i Irlanda, en la penúltima davant de Grècia.

Els recursos europeus que no estan a l’altura dels objectius

Si el programa europeu de renovació del juny del 2003 va identificar les manques actuals i va fer propostes substancials per a respondre-hi, els recursos per tal d’engegar aquests canvis segueixen sent escassos.

Tanmateix, sembla que diversos reptes són prioritaris en aquest nou programa. La Unió preveu subvencions per a donar suport als programes nacionals de reactivació de la demanda de productes biològics: s’organitzaran àmplies campanyes de comunicació amb l’objectiu d’engrandir el camp dels consumidors, com ara la “primavera biològica francesa”. Està prevista una harmonització dels estàndards per tal de reduir les distorsions de competència entre els països que segueixen normatives sobre els productes biològics diferents. Esperem, això no obstant, que aquesta harmonització farà augmentar les exigències dels productes biològics, perquè alguns països es mostren molt menys exigents que d’altres pel que fa a les regles de producció biològica. Aquest tipus d’agricultura ha de conservar la seva determinació compromesa i decididament alternativa perquè si no és així, patirà una disminució qualitativa dels seus estàndards.

Els recursos financers que han d’afavorir el desenvolupament de l’agricultura biològica continuen sent, això no obstant, confusos i poc incitadors. La nova política agrícola comuna (PAC), que hauria de ser el nou i principal motor d’una agricultura més respectuosa amb el medi ambient, no és acceptada o és mal entesa. Els finançaments que les noves ajudes aportaran, estaran destinades a promoure mesures mediambientals, però sense especificar-ne cap per a l’agricultura biològica. No estan previstes gaires més fonts de finançament. És veritat que existeix el programa Leader + llançat per al període 2002-2006 i que té com a objectiu un desenvolupament rural més ben equilibrat, que tingui en compte les noves dimensions socioambientals; però a la pràctica, hi ha pocs projectes registrats que es dediquin a l’agricultura biològica. D’aquesta manera, la inflexió cap al mode de producció biològica depèn encara de la voluntat real de cada país per efectuar el canvi.

Seguir els bons alumnes

Malgrat tot, resta la possibilitat d’inspirar-se en alguns programes d’acció particularment d’èxit o almenys, intentar reproduir algunes iniciatives que han aconseguit un cert èxit en el seu territori. Per exemple, sembla que la iniciativa italiana que tenia com a objectiu la promoció dels menjars 100% biològics en els menjadors escolars i institucionals podria aplicar-se fàcilment als altres països. Aquesta decisió va provocar la multiplicació de les superfícies biològiques cultivades a Itàlia.

Un altre exemple, aquesta vegada relacionat amb els transformadors: les marques alemanyes d’aliments per a nadons s’han afegit al “100% biològic”. Això estimula l’organització tant de la part superior com de la part inferior de la cadena de producció. A més a més, això fa callar les opinions que creuen que una marca es troba amb obstacles a l’hora de promoure línies 100% biològiques a causa de la dificultat per a obtenir provisions continuades.

El pla alemany és digne de ser remarcat. Aquest compta amb fons considerables, 70 milions d’euros, per a crear un programa d’informació sense precedent que mobilitza tots els mitjans de comunicació i estimula la investigació. Les situacions milloren gràcies als resultats d’aquestes iniciatives diferents: Dinamarca, Alemanya i els Països Baixos estan ben encaminats per a realitzar els seus objectius respectius del 7%, el 20% i el 10% de la SAU d’agricultura biològica d’aquí al 2010. Un bon resultat…

Evidentment la poció màgica no existeix. Malgrat això, un programa nacional voluntarista, ambiciós i que no dubti a concebre d’una manera diferent les idees rebudes respecte a l’agricultura biològica ha permès sovint avenços significatius.