Pilar té a les seves esquenes una brillant carrera política i ara exerceix de periodista i escriptora. Està casada per segona vegada i té tres fills, dos d’ells adoptats. Compagina la seva vida familiar amb una atapeïda agenda professional que la porta a agafar avions setmana sí, setmana també. Ella és l’exemple de la dona d’èxit, que per mèrits propis arriba a la cúspide de la piràmide social. Però aquesta no és la realitat més estesa. Milers de dones a tot Europa pateixen discriminació econòmica, social, laboral i familiar. Molts governs europeus volen transformar aquesta discriminació en positiva i afavorir la paritat d’homes i dones a la societat.

Un executiu paritari

Les dones cobren un 29% menys que els homes a la feina i ocupen només el 2,5% de càrrecs directius a les empreses. En els nivells educatius més baixos, les diferencies poden arribar al 56,2%. Això és el que passa a Espanya. El govern de Madrid, però, vol equilibrar la balança entre els dos gèneres. Els socialistes, ara al poder, han donat el millor exemple: 8 dones i 8 homes conformen el primer equip paritari de la història en l’executiu d’un país. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero, president espanyol, presentarà la propera tardor una Llei d’Igualtat que preveu, entre altres coses, mesures de discriminació positiva en pro de la paritat política i plans d’igualtat a les empreses, amb sancions incloses.

Tot i els esforços, molt més que això li farà falta a Zapatero, doncs segons un estudi recent del Fòrum Econòmic Mundial, Espanya es troba a la cua d’Europa en igualtat entre homes i dones (ocupa el lloc 22 de 30). Els països nòrdics, amb Suècia, Noruega, Islàndia, Dinamarca i Finlàndia ocupen les cinc primeres posicions. Només un exemple: el govern noruec sanciona les empreses que no tinguin un 40% de dones als seus consells d’administració.

A per la igualtat salarial

Tot i que la discriminació positiva, terme provinent de l’affirmative action dels Estats Units, ha arribat a Espanya amb l’actual govern d’esquerres, a França, però, és qüestió de dretes. En aquest país, les dones també estan en inferioritat a la feina. Tot i que a França ja és vigent una llei d’igualtat professional des del 2001, aquesta no està sent suficient i el salari dels francesos és encara un 20,6% més elevat que el de les franceses per hora treballada. D’aquí que el parlament francès està estudiant una llei per promoure també la igualtat salarial.

Els esforços legislatius a d’altres països de la Unió també mereixen un apunt. És el cas de la Gran Bretanya, on des del 1975 una llei declara il•legal la discriminació per raó de sexe. Malgrat això, encara queden llacunes, ja que les diferències salarials entre els anglesos encara són importants: ells cobren un 23,3% més que elles. A més, 30 anys després d’aquesta llei, les estadístiques diuen que un milió de dones britàniques embarassades patiran discriminació a la feina en els pròxims cinc anys. “El problema és la perspectiva arcaica sobre el que una dona embarassada pot fer a la feina. Ells ho veuen com una malaltia. L’embaràs no afecta la meva forma de treballar, però no em van donar l’oportunitat de demostrar-ho”, explica la Michelle Smith, una consultora de vendes, en un estudi sobre la discriminació de la dona embarassada a la feina fet per la Comissió Europea per la Igualtat d’oportunitats.

Nous països, més diferències

Amb la Unió ampliada, la situació als països nouvinguts encara és pitjor. Per exemple, a Eslovàquia no hi ha cap legislació sobre la igualtat de gènere. Ni tan sols es garanteixen els drets de la dona. La societat eslovaca té encara un sistema patriarcal amb arrels molt profundes on les dones joves pensen, en un 73,6%, que la participació en la vida política local és l’única via per millorar la situació. És significatiu, per exemple, que la responsable del Comitè pels Drets de la Dona a Eslovàquia, Anna Záborská, del partit demòcrata (KDH), es mostri en contra de la igualtat de gènere en moltes de les seves declaracions públiques.

A la República Txeca, el 60% de la població pensa coses com “els homes, a la feina; les dones, a casa”. Per això el govern és conscient de la necessitat de fer polítiques d’igualtat. De moment, però, es queda en les intencions. Tot el contrari passa a Hongria, on el govern ja prepara un programa d’acció per a la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, sobre tot pel que fa a la reinserció de les dones al món laboral després de la maternitat.

El que ha d’arribar

Roxana, com a bona esposa, ha d’obeir i seguir el seu marit. Fins i tot, ella mateixa creu que ha de ser “mare-muller-mestressa de casa” i que ha de netejar, cuinar i planxar. Aquest és l’estereotip més estès en un dels països aspirants a la Unió: Romania, on el 80% de la població pensa així. Fora de la llar, però, el govern romanès vol adequar-se a les exigències comunitàries pel que fa a la igualtat entre gèneres. Un exemple d’aquests esforços és la llei contra l’assetjament sexual a la feina, aprovada el 2001.

Amb tot, no és suficient que la Unió Europea imposi els criteris d’igualtat d’oportunitats per l’adhesió de països com Romania o exigeixi als actuals membres fer lleis en aquest sentit. Aquestes lluita hauria de sorgir de les mateixes dones, amb el sacrifici personal per endavant.