“Vivim en un moment en què les passions polítiques estan desenfrenades, els canals de lliure expressió disminueixen, i la mentida organitzada assoleix cotes fins ara insospitades”, va escriure George Orwell el 1943. Potser hi hauria poca gent que no estigués d’acord amb les seves primeres i últimes opinions, però els habitants del segle XXI s’han beneficiat de l’explosió de nous canals d’expressió lliure. Siguin quines siguin les teves credencials, si tens una opinió, ara tens els mitjans per a disseminar-la.

Enderroquem l’antic sistema

Tradicionalment, l’exercici del periodisme es trobava limitat, reservat als periodistes “qualificats” i controlat per un programa editorial estricte. Durant l’última dècada, aquests murs s’han enderrocat i hem entrat en l’era del periodisme participatiu. La raó principal d’aquest canvi és Internet, que s’ha desenvolupat com a una plataforma en la que tots podem esdevenir periodistes.

Mentre que la majoria dels 215 milions d’usuaris d’Internet a la Unió Europea accedeixen a la xarxa per a activitats passives com ara comprovar dades, llegir o veure imatges, un nombre cada vegada més gran s’estan convertint, de fet, en periodistes. Penjant a Internet els fruits de les seves recerques o de les seves experiències, podem dir que aquestes persones estan participant d’una nova forma de periodisme. No cal anar més lluny de cafè babel per a adonar-se d’aquest fenomen: 30.000 persones visiten aquest lloc cada mes per a participar en discussions serioses sobre política i cultura. Els articles són també contribucions voluntàries de persones d’arreu d’Europa, i els seus lectors poden seguir expressant les seves opinions en els debats a les chat-rooms (espais de conversa).

Construïm-ne un de nou

Això no obstant, és el fenomen del blogging (que prové del weblog, una mena de diari publicat a Internet) el que ha estat identificat pels mitjans de comunicació dominants (MSM en el parlar blog) com a l’amenaça principal pel seu negoci. Els diaris interactius o blogs són diaris electrònics sense censura que fomenten la figura del ciutadà periodista amb un mitjà accessible i econòmic. Punyents, plens de ràbia, reveladors, irreverents, i sovint falsos, són lliures i sense pèls a la llengua.

La gran majoria dels 10 milions de blogs que es calcula que existeixen són fòrums anecdòtics per a fer-hi safareig o parlar de temes lleugers. Però, si bé el contingut d’alguns blogs es consideren obscenitats a les democràcies obertes, és per altra banda un acte influent de desafiament en moltes parts del món on no gaudeixen de les llibertats bàsiques. A la Xina, una noia, la Mu Zimei, va guanyar notorietat després de penjar en una pàgina web revelacions sobre una cita amb una estrella del pop. Tot i que el Ministeri de Propaganda va prohibir la publicació del seu llibre i la premsa estatal va atacar la seva “extremadament depravada qualitat moral”, es va convertir en una heroïna clandestina i en un símbol en la lluita per a la llibertat individual. El blog de Zimei va registrar fins a 20 milions de visites, estimulant el debat que ha animat a milions de persones a participar en discussions serioses a la xarxa sobre temes que abans eren tabú.

Per tant, Internet ha alliberat una potent forma de periodisme que amenaça el control dels governs. Encara més, la naturalesa internacional d’Internet proporciona als individus una nova porta al món, a la que d’altra manera no tindrien accés. Fa poc, el món consultava els informes ultrabreus dels dramàtics esdeveniments que van succeir a Ucraïna. En comptes de consultar els informes que proporcionaven els mitjans occidentals dominants, els testimonis de primera mà proporcionaven una visió increïble del sentiment d’una nació, oferint als estrangers la possibilitat de compartir emocions amb els participants d’un moment històric: la Revolució Taronja.

Diversificació

El blogging és el que ocupa els titulars, però, de fet, és només un aspecte de la revolució del periodisme participatiu. La televisió interactiva i els programes de ràdio que foren una novetat a principis de la dècada dels 90, ara formen part de la nostra vida quotidiana i conviden a gent del carrer a què comparteixin les seves experiències amb l’audiència. Abans, les veus de les “notícies” i dels “analistes experts” eren la reserva d’allò que era bo i correcte. Els canals dels mitjans tradicionals (premsa escrita, ràdio, televisió), el sistema polític establert i els negocis s’han adaptat tots per a emmotllar-se al públic. La majoria de les grans publicacions i dels canals tenen pàgines web amb espais de conversa oberts, on t’ofereixen la possibilitat d’expressar el teu punt de vista. Un altre exemple és el diari en vídeo. Els avenços tecnològics han fet que les càmeres digitals siguin tant econòmiques que és fàcil per a Joe Public enregistrar una història. Un cop ja s’ha filmat, pot editar-se fàcilment a l’ordinador de casa. El producte final és una pel•lícula de qualitat professional que, quan es penja a la xarxa, té una audiència potencial de milions de persones.

La qüestió de si el periodisme participatiu és realment “periodisme” és espinosa, però els crítics que el desestimen, considerant-lo una mala imitació del periodisme, no en capten la idea. Contràriament als mitjans establerts, els periodistes participatius no es publiciten a si mateixos com a exemples d’objectivitat o posseïdors de la veritat. Però, és realment positiu que els avenços com Internet hagin desencadenat més debat públic sobre temes importants? És curiós que en un temps en què l’apatia per votar i el desencant amb la política semblen estar a l’ordre del dia, estigui creixent d’aquesta manera tan espectacular la necessitat d’expressar l’opinió de cadascú. Aquest joc està trobant molts adeptes. La participació va lligada amb la noció de periodisme contemporani, els agradi o no als estoics “MSM”. La bellesa de tot plegat és que dóna l’oportunitat al ciutadà comú de tenir un lloc on expressar-se directament cara al consumidor. L’opinió pública, primer monopolitzada pels òrgans de l’estat i més tard pels mitjans de comunicació lliures, s’està redefinint a mesura que creix amb encara més pluralitat. Crec que n’Orwell n’estaria encantat.