El fet que no existeixin fonts escrites sobre el poble rom ens remet a les informacions transmeses pels mitjans de comunicació que no sempre han fet un esforç per a buscar els diferents aspectes que caracteritzen els milions de roms repartits per tota Europa i Àsia. Tanmateix, no hi ha res més interessant que el fet de descobrir les riqueses de la seva cultura i del seu art. Associats als lladres de gallines, o simplement als lladres, els rom arrosseguen una mala reputació des de l’inici de les seves peregrinacions. D’altra banda, la seva denominació resta confusa per als “Gadjo”, el no rom. Es tracta d’un terme derivat del nom del rei Mahmud Ghazni que expulsà de l’Índia el poble rom el segle XI i així es convertí en “l’enemic”. L’únic que falta ara és saber diferenciar els rom dels gitanos, dels “manouches”, dels zíngars, dels bohemis…

Segons Valeriu Nicolae, director de l’European Roma Information Office (ERIO), en funcionament des de fa dos anys a Brussel•les, no existeix una separació clara ja establerta. Ell mateix es defineix com a rom. “Entre nosaltres ens reconeixem de seguida, tan sols dient una paraula en caló ja sabem si pertanyem o no a la mateixa cultura”. No obstant això, durant molt de temps, l’arrel de la paraula “Egipte” ha donat el seu nom als roms de diferents països d’Europa: “gypsy” en anglès i “gitan” en francès. En realitat, una altra part de la població original va emigrar cap a Egipte, d’aquí la confusió dels europeus. L’exclusió també ha format part de la vida quotidiana de la comunitat rom des del principi: el “tsigane” francès, el “zingaro” italià o el “zigeuner” alemany tots ens remeten al “paria”, designat pel grec antic com “atsinkanos”. En canvi, el terme “bohemi” té un significat menys evident: en el seu origen, designava una persona que posseïa una carta de recomanació dels reis de Bohèmia. “Manouche” ens remet a una ètnia dels Sinti, el poble rom del Piemont. Avui en dia, es prefereix anomenar-los “rom”, que significa home en caló, llengua propera al sànscrit.

La cultura i les tradicions

Però existeixen tantes denominacions com diferències culturals? Valeriu Nicolae ens explica: “Tenim un conjunt de termes comuns per a designar el menjar, el viatge, el temps, el foc… i d’altres termes s’han adaptat a les diferents regions, a les societats i a les seves polítiques. El mateix passa amb les nostres tradicions. A Romania algunes comunitats rom han conservat tradicions diferents de les franceses. La gent progressa depenent del lloc, com passa a tothom i pertot arreu!”. Centenars de tradicions poètiques evolucionen i es perpetuen d’una generació a l’altra i d’altra banda és el seu aspecte no-cristià el que s’ha criticat durant segles.

Molts segles d’adversitat

Tot i que, durant molt de temps, la seva cultura ha pogut semblar una cultura tancada per als seus crítics, les comunitats rom dominen formes diverses d’expressió, la qual cosa fa que actualment gaudeixin d’una imatge positiva en alguns àmbits. Sens dubte, la música és l’art amb més prestigi, gràcies a músics com Rinaldo Olah, entre altres, virtuós violinista que uneix la comèdia i la tragèdia en les seves notes febrils i encantadores que s’alliberen dels seus dits d’or. Citem també els Gipsy Kings, grup model que indubtablement ha despertat l’interès per la música rom. Hi ha altres formes artístiques que també comencen a suscitar la curiositat: el teatre, la fotografia, el circ…que es converteixen no només en mitjans d’expressió d’una identitat col•lectiva sinó també en suports eficaços per a les seves reivindicacions. Gipsy, un jove raper txec d’origen rom, en el moment del llançament del seu tercer àlbum declara: “Jo utilitzo instruments zíngars i no m’oblido de la meva música, tan sols l’he dirigit cap al futur”.

Diferents cineastes per a realitzar les seves pel•lícules s’inspiren en la condició d’aquesta minoria maltractada i intenten, en els seus guions, posar-la en escena de manera imaginativa o realista. Emir Kusturica imagina vides de novel•la absurdes i permet al públic conèixer una altra visió. Segons Nicolae: “Kusturica filma pobles rom insòlits, coloristes, que són víctimes de les aventures més extravagants. Nosaltres no som així, però per a realitzar un film que agradi, trobo normal que s’afegeixin matisos, és el que aporta la bellesa al cinema”. Amb L’època dels gitanos, per exemple, Kusturica firma un film que parla de la vida quotidiana dels rom, interpretat per actors roms i feta en la llengua caló. La seva estrena ha provocat enormes reaccions i els roms se senten satisfets de veure que una pel•lícula “seva” coneix l’èxit, principalment al Festival de Cannes. En el film “Swing”, Tony Gatlif explica la història dels zíngars sedentaris.

L’espectador sobretot té a la memòria les “llibretes antropomètriques”. Instituïdes l’any 1912, aquestes llibretes, que incloïen una foto i les empremtes digitals, servien de passaports als zíngars. Estaven obligats a presentar-se a les autoritats municipals amb aquest document en tots els seus viatges. No es va suprimir aquesta pràctica fins al 1969. “És molt important que se sàpiga que l’administració francesa va lliurar aquests documents i que constituïren un mitjà de repressió. D’alguna manera l’holocaust dels gitanos va començar en aquest lloc. No s’ha de denunciar però és important que se sàpiga. Per la memòria històrica.”, comenta Nicolae, que afegeix que «en el moment en que un mateix perd la pròpia cultura, els “manouches” tenen la mateix sort. Els nens no saben parlar el sinti (barreja de rom i d’alsacià). No coneixen res del seu passat. Fins i tot alguns ignoren l’holocaust nazi. I a més perden la cultura de la música ». La musica dels romís encara meravella. Els concerts i els festivals es multipliquen, des de França fins a Noruega… Es programen manifestacions culturals per tot arreu: festival d’homenatge al músic de jazz Django Reinhardt, el Gipsy swing d’Angers o també el Festival internacional de la música zíngara lagori que té lloc a Oslo des de fa sis anys. Sembla que l’interès per la cultura de les comunitats rom ultrapassa fronteres i reticències i avança pel camí de la societat europea multicultural que semblaria inacabada sense la presència activa d’una “minoria” de més de 12 milions de persones.