Gitanos, zíngars, calós … A partir d’ara, s’haurà de dir “poble rom”, “home” en llengua romaní. Es tracta d’una denominació més refinada. La comunitat internacional adoptà aquest terme durant els anys 90, un període en què es multiplicaren les iniciatives legislatives destinades a protegir aquesta minoria. Tanmateix, el tema del poble rom no ha sorgit de sobte dels passadissos de Brussel•les sinó que és freqüent a Europa des de l’Edat Mitjana. És un poble itinerant i nòmada perquè no se’l deixa que s’instal•li enlloc; el poble rom pateix de ple les polítiques europees de sedentarització de la població, de creació de lleis de mobilitat, de posada en funcionament d’arxius de desplaçaments. Així com són deixats fora de la llei pel mateix mode d’existència a què són confinats, el poble rom s’ha marginat ràpidament de la resta de la societat.

Els criteris de Copenhaguen

Si la qüestió reapareix actualment és, sens dubte i una vegada més, “gràcies” al Consell d’Europa, i als sacrosants criteris de Copenhaguen , definits durant el Consell europeu de 1993 com les exigències polítiques mínimes que els estats havien de complir: democràcia, estat de dret, respecte dels drets humans i protecció de les minories. Els països candidats d’Europa central i oriental han hagut de desenvolupar polítiques específiques, que sovint han estat signes de bona voluntat i d’allò políticament correcte.

Els casos antitètics d’Eslovàquia i Hongria il•lustren aquestes evolucions. El 1993, la nova república eslovaca hagué de conciliar la construcció de la seva identitat nacional i els nous criteris de bona governabilitat, entre els quals hi havia la protecció de les minories. La Constitució eslovaca integrà les principals normes internacionals sobre el tema, però els dirigents s’adonaren progressivament de la necessitat d’una política específica més enllà del principi de la no-discriminació. No obstant això, el poble rom continua essent el gran perdedor d’aquestes millores: un comissari encarregat de la qüestió rom desposseït de mitjans, una taxa d’atur que frega el 100%, la impossibilitat de cursar estudis superiors en la seva llengua…

La situació a Hongria és molt diferent: essent líder de la “multinacionalitat”, la pàtria magiar és la primera al món que ha reconegut el dret col•lectiu de les minories. A més a més fou una font d’inspiració pel Consell d’Europa. La Constitució hongaresa reconeix dotze minories oficials que gaudeixen de drets col•lectius, els més extensos d’Europa: accés a l’ensenyament, representació en els ajuntaments, integració en les estructures polítiques nacionals, organització de manifestacions culturals, creació d’un lloc de comissari de les minories, jurisprudència del tribunal constitucional a favor de la discriminació positiva en el marc de la llei electoral…

Si Hongria ha desenvolupat aquest arsenal jurídic i polític a favor de les seves minories, també és per a assegurar un tracte equitatiu i recíproc de la seva diàspora. Tot i això el poble rom no té estat, ni país, ni la possibilitat de tractar bé als magiars. Així que el poble rom és, una vegada més, el parent pobre d’aquestes ben intencionades mesures. Allà, com a tot arreu, pateixen més la violència policial, es beneficien menys de les polítiques socials i no gaudeixen del mateix respecte que la resta de poblacions, ni, fins i tot, que la resta de minories.

La suficiència occidental

I què succeeix als països d’Europa occidental? A França, el poble rom es veu confinat a la categoria de “transeünts”. Des de la llei del 5 de juliol del 2000, referent a l’acollida i la residència dels transeünts, la situació hauria d’haver millorat pel que fa a les condicions d’acollida als municipis o a les escoles…Desgraciadament, els transeünts no es beneficien de les polítiques socials relacionades amb l’allotjament ni de tot allò que aquestes comporten. Tema tancat, és així de fàcil.

Als països de l’oest de la Unió, el poble rom constitueix una minoria mal representada i poc protegida. S’han instituït alguns òrgans consultius en diversos països com ara Àustria o Bèlgica. A Dinamarca o a Suècia, la protecció del poble rom depèn d’un mediador, mentre que als Països Baixos se n’encarrega directament un ministeri. Finlàndia acaba de proposar la idea d’un fòrum consultiu europeu del poble rom que li permetria adquirir una visió transeuropea i coordinar més la defensa dels seus interessos. Es tracta de posar de nou sobre la taula l’etern tema del reconeixement dels drets col•lectius, que esglaien els estats. Podríem jugar-nos-hi alguna cosa que des de les primeres propostes del Consell d’Europa els anys 90, els europeus s’han anat fent a aquesta idea.

De moment, Europa de l’est és la més activa. A començament de febrer, els representants de vuit estats d’Europa central i oriental es van reunir a Sofia per tal de comprometre’s fermament i mútuament en el camí de la no-discriminació del poble rom. Haurien d’haver convidat la vella Europa, a qui no li hauria fet cap mal. Car a casa nostra, tret dels criteris de Copenhaguen, la Comissió no s’implica veritablement en el tema del tracte del poble rom. Tant és així que en l’últim informe del PNUD, el més important que s’ha fet mai sobre la situació del poble rom, no s’ha tingut en compte el tracte que reben a l’Europa oriental. Fet que és una llàstima perquè a la vella Europa els membres del poble rom no són, a vegades, res més que gitanos, manouches o gypsies abans de ser homes.