La revolució virtual fa el seu efecte. De cinc a set milions d’iranians utilitzen Internet. Un gran nombre d’ells freqüenta pàgines de discussió o fins i tot crea el seu propi diari interactiu o blog. Els mul•làs s’esveren. Segons les dades de Bolg Census, el nombre de blogs en persa s’eleva a 64.000, just per darrera dels publicats en anglès, francès i portuguès. Pàgines com ara Blogger, Blogfa.com o Persian blog són vigilades. A mitjans de gener del 2005, un diputat conservador, Nasser Nassiri, demana al govern que prohibeixi Orkut i Yahoo Messenger, dues pàgines de discussió molt freqüentades pels joves iranians. “En cap altre país, veiem els polítics parlar d’Orkut o de Yahoo Messenger”, comenta amb to burleta Hossein Derakhshan, un dels més cèlebres bloggers iranians que viu al Canadà des del 2000. L’any 2002, va llançar el seu diari interactiu, en persa i en anglès a la vegada, per comentar la situació política a l’Iran però també “la cultura pop i la tecnologia”. Actualment, es presenta com un dels bloggers més populars. Els seus compatriotes que s’han quedat al país sovint el prenen com a referent. Ali, un estudiant de 24 anys a Teheran, arrel del llançament del seu propi diari interactiu al març del 2003 afirmava: “Hossein Derakhshan és qui m’ha inspirat, he trobat que la idea era bona, he tingut ganes de fer el mateix, de deixar una empremta al meu darrera”.

Una joventut compromesa

Com per a l’Ali, per als joves bloggers iranians es tracta de fer arribar els seus pensaments al món a través del mitjà que sigui. En efecte, el 60% de la població iraniana té menys de 25 anys. Aquesta joventut ha conegut, com a única realitat, la República islàmica establerta des del 1979, l’any de la revolució fonamentalista duta a terme per l’ayatollah Khomeini que va fer caure la monarquia prooccidental del Shah. Omid Memarian, un jove periodista autor d’un diari interactiu, fa un bon resum de les seves intencions. A l’encapçalament de la seva pàgina web es pot llegir el següent: “Vull tractar la situació de la democràcia i la societat civil, especialment la joventut a l’Iran d’avui, però també vull evocar els esdeveniments del dia a dia i les meves experiències personals”. La política es troba lluny d’ésser l’única preocupació dels joves iranians. Azadeh, un apassionat del cinema i la fotografia, utilitza el seu blog per a comentar les pel•lícules dels seus directors preferits, i rarament evoca “Occident”. Un altre blogger, en Iàsser, es mostra preocupat: “El meu weblog s’ha tornat massa polític, i això no m’agrada. Vull parlar de cinema, de pel•lícules, de llibres, de música”.

Decantament cap a la temàtica política

No obstant això, encara que el compromís polític no s’anunciï d’una manera clara al moment de crear un blog, la majoria hi deriven ràpidament. En Roozeh per exemple, que escrivia des de fa dos anys un blog personal, ha decidit abandonar-lo per a crear-ne un de nou, dedicat únicament a la política i titulat “Camí de la democràcia”. Sense arribar a aquest extrem, la majoria dels missatges dels bloggers iranians estan sembrats de reflexions polítiques plenes d’ironia. Com Bamdad, que se sorprèn “de les semblances que es fan patents entre els dictadors. A l’Iran, com a Líbia o al Sudan, tots els dirigents vénen amb el mateix discurs i diuen que els presoners polítics no existeixen”. Hussein, per la seva part, descriu amb còlera i incomprensió “uns homes polítics europeus que afirmen que els drets humans progressen a l’Iran. No tenim llibertat per menjar, beure, vestir-nos, escriure, parlar ni pensar. Els drets humans no existeixen. Com és possible fer progressar quelcom que no existeix?” es lamenta.

Internet té, de ben segur, un efecte alliberador, però l’obertura virtual de les fronteres pot crear una frustració. Fatema, una jove professora de Teheran, ja en té prou de que li recordin constantment la seva trista condició per mitjà de referències a un “Occident” més lliure: “No puc suportar més aquest tipus de comparacions! Per què serveix que ens diguin el que hi ha als altres països? Per què ens han de parlar d’aquesta vida més fàcil i relaxada? Odiarem encara més la nostra vida dura i odiosa si cada dia se’ns repeteix que als altres països la situació és més fàcil!”. El periodista Omid comprèn aquells que han decidit emigrar. “Han marxat per ser fidels amb ells mateixos. Hi han guanyat, però també hi han perdut. Han triat actuar amb fermesa i convenciment, i d’això, en poden estar orgullosos”. Omid, ha escollit quedar-se, per a “no deixar definitivament el país en mans dels mul•làs”. Ell ha decidit escriure, per a la llibertat de pensament. Els mul•làs tenen motius per a desconfiar, la llibertat de pensar que ofereix Internet és sens dubte la prova de que la societat se’ls està escapant de les mans. I aquesta vegada, és poc probable que n’hi hagi prou amb la repressió ja que, com els avisa un blogger anomenat Behi: “El govern segueix el mateix camí que el Shah: empresona els pensaments. Els mul•làs han oblidat que en el moment que aquests pensaments s’alliberin, es convertiran en revolució”.