Reinhard Blomert és periodista i professor universitari a Berlín. En el seu llibre Die Habgierigen critica els excessos del capitalisme durant els anys 90; Blomert els atribueix principalment a la manca de control dels mercats financers. Aquest expert d’ATTAC, Associació per a la taxació de les transaccions financeres i l’ajuda als ciutadans, aconsella a la UE que mantingui la seva orientació tradicional de producció i els seus alts nivells de benestar.

Al Coffee Storming celebrat a Berlín el 18 de març es va plantejar la següent qüestió: “el model econòmic de la Constitució europea propugna una Europa social o un ‘supermercat’ liberal?” Què en pensa vostè?

Les parts rellevants de la Constitució des d’un punt de vista econòmic estan clarament dominades per principis neoliberals. El lliure mercat, la privatització i les restriccions d’intervenció dels estats es troben ben establertes a la tercera part del Tractat.

Dins del text constitucional es mencionen mesures socials com la plena ocupació, el progrés social o la millora del medi ambient. Tenint en compte això, per què ATTAC el critica i el titlla d’antisocial?

El que realment importa no és tant el que està escrit a la Constitució, sinó la part en la que es troba escrit. Si bé és cert que a la primera part, que no és vinculant, es fa referència a aquestes mesures socials. Tanmateix, a la tercera part, que sí que és vinculant, només es parla d’una economia de lliure mercat, a la qual no acompanya en cap moment l’adjectiu social. En comptes de plena ocupació, denominació que s’utilitza a la primera part, a la tercera es parla d’un nivell adequat d’ocupació. La consecució de les denominades quatre llibertats (lliure circulació de persones, serveis, béns i capital), garantides a la tercera part de la Constitució, limita en gran mesura la capacitat d’intervenció social dels Estats nacions.

Les darreres mesures adoptades, com per exemple al Regne Unit, han evidenciat que la liberalització i la menor intervenció dels estats condueix al creixement econòmic?

Les taxes de creixement per si mateixes no es poden considerar indicadors eficaços del benestar econòmic d’una societat. A Anglaterra, moltes persones han quedat al marge d’aquest suposat èxit econòmic: el sector financer es troba molt ben desenvolupat, però, en comparació amb aquest primer, l’àmbit de la producció industrial té molta menys força. Tanmateix, a l’Europa continental es dóna la situació inversa, ja que és la producció la que domina. No ens ha de sorprendre la coexistència de nivells variables de desenvolupament. Aquest fet no ens hauria de portar, sobtadament, a qüestionar-nos totes les nostres institucions només perquè el miratge del creixement no ha satisfet les expectatives.

És obvi que hi ha diferències entre el Regne Unit i la resta del continent europeu, encara que també hi ha clares dissimilituds institucionals entre altres Estats membre. Seria possible parlar d’un model europeu?

Sens dubte, existeix un model econòmic europeu. Això queda palès des d’un punt de vista exterior, tal com demostra el llibre de Jeremi RifkinEl somni europeu. Una altra particularitat, a més de l’orientació de la producció, és la importància que tenen les estructures econòmiques municipals a molts països de la UE. La política de liberalització de la Unió Europea ha qüestionat aquests models econòmics municipals. Aquest fet ha conduït a una desestabilització considerable de les nostres societats.

La Constitució acabarà amb el compromís actual pel qual els ciutadans accepten la liberalització econòmica a canvi de la intervenció estatal per tal d’atenuar el seu impacte?

En efecte. El tractat constitucional assegura que les víctimes de l’actual competició econòmica entre els Estats membre es beneficiaran dels futurs guanys. Dit amb altres paraules, suggereix que tots els membres de la Unió sortiran beneficiats a llarg termini. Des que fa 10 anys s’iniciés la gran onada de liberalitzacions, aquesta promesa encara no s’ha complit ja que cada vegada hi ha menys oportunitats laborals i les desigualtats socials van en augment. Ja s’han fet els esforços, però els beneficis encara han d’arribar.

Quina solució proposa per tal de reconciliar l’èxit econòmic amb les necessitats socials en la política econòmica i social de la UE?

S’hauria de dur a terme una política econòmica europea coherent, perquè, fins al moment, només comptem amb la política monetària del Banc Central Europeu (BCE). Actualment, aquesta política no ha anat acompanyada d’una política fiscal de la UE i l’abast dels Estats membre ha quedat molt limitat pel Pacte d’Estabilitat i Creixement. Un govern econòmic federal podria ésser una solució per tal de posar remei a aquesta situació. En qualsevol cas, el principi de subsidiaritat s’hauria de reforçar per a crear sistemes econòmics mixtos amb majors competències municipals en el camp de les infrastructures i el serveis.