Vaig parlar amb ella al Consolat portuguès de París, on va realitzar una actuació intimista per promocionar el seu nou àlbum, Ulisses. El consolat és un immens edifici estil Haussman, i el seu interior tot acabat en fusta esdevé un escenari idoni per a una conversa informal amb Cristina Branco. Arriba una mica després de l’hora prevista, i aquesta noia morena de complexió petita es mostra extremadament amable, i també una mica tímida. Amb el seu productor francès a un costat i el Cònsol general portuguès João Teotónio Pereira a l’altre, Branco sembla gairebé minúscula en la gran cadira de fusta en què està asseguda. Atès que ella volia ser periodista, començo per preguntant-li perquè va deixar els estudis i va decidir de ser cantant. “És més fàcil respondre les preguntes dels periodistes que no pas ser-ne un!”, bromeja.

Tot i que el seu estil musical està especialment lligat a la tradició portuguesa, el fet és que els àlbums de Cristina Branco han aconseguit tres discs de platí a Holanda, que és el país on té més fans. Com va ser que la terra dels molins va caure rendida al seu talent? “El primer cop que vaig actuar en públic va ser a Holanda, però va ser absolutament per casualitat”. Somriu. “Un amic meu de Portugal em va convèncer per a que participés en el seu programa de televisió. Algú va veure el programa i em va convidar fer una actuació. Abans d’allò jo només havia cantat a la dutxa!” Aquella actuació es va materialitzar en el seu primer àlbum, Cristina Branco in Holland, i a l’any següent el va seguir Murmúrio, amb el qual va guanyar el prestigiós premi francès Choc de l’Année du Monde de la Musique.

Branco canta en quatre llengües: portuguès, anglès, francès i holandès, i creu que la música no té barreres lingüístiques: “La lletra no és sempre el més important d’una cançó. El missatge no sempre arriba per les paraules.” Continua dient, però, que li agrada “que hi hagi molts nord-americans, japonesos, holandesos i gent d’altres nacionalitats que aprenguin portuguès gràcies al fado.” Com que canta en diverses llengües i passa molt de temps viatjant a l’estranger, li vaig preguntar si encara se sentia lligada al seu país. “Sóc portuguesa”, respon emfàticament. “Sóc molt patriota”.

Però malgrat aquesta afirmació, Branco no és una fadista tradicional que s’ajusta rígidament a les arrels històriques del gènere, sinó que ha introduït elements moderns en la seva música, com per exemple la inclusió de versos de poetes estrangers com Paul Eluard. Concilia això amb el fado buscant la musicalitat de les paraules, el seu misticisme. L’àlbum Ulisses és un exemple d’aquesta dualitat entre música tradicional portuguesa i poesia de fora que expressa l’emoció de la música. I una cosa encara més inusual, Branco ha col•laborat amb un grup de rock holandès: ells canten en la seva llengua materna i amb el seu estil, i ella fa la tornada en estil fado. També diu haver rebut la influència d’autors tan diversos com James Joyce, Hemmingway i Patrick Suskind, i afegeix: “també m’agrada llegir Sòcrates, Sartre, Nietzsche –aquest darrer és sublim!”

La dualitat de Branco és potser un reflex del Portugal modern, el qual ha hagut de conjugar tradició i modernitat des que va accedir a la Unió Europea (llavors CEE) l’any 1986. Tot i que evita que la conversa vagi cap al terreny polític, puc captar en ella una traça de sentiments contradictoris pel que fa a la modernització de Portugal. “El meu país ha canviat moltíssim”, assegura, però pel fet d’haver nascut just abans de la revolució de 1974, també aprecia el fet de “saber agafar la llibertat amb les dues mans”. Malgrat que insisteix que se sent portuguesa, Europa és el seu àmbit de moviment, i quan li preguntem si desitja establir-se en algun lloc en particular no es vol definir. “El meu fill és a Portugal [amb Custódio Castelo, el seu guitarrista i marit], és la meva inspiració. Normalment ell viatja amb mi, però aquest cop no es trobava gaire bé i s’ha quedat.”

Just abans de marxar li faig una última pregunta: Ara que sembla que el fado està experimentant una petita revifada, hi ha algú del món de la música amb qui voldríeu col•laborar? La seva modèstia es fa ben palesa en aquest moment: “No gosaria demanar a ningú que admiro que cantés amb mi”. Quan insistim que ens digui almenys una persona amb qui realment li agradaria col•laborar, tot i que ella pensi que sigui impossible, acaba confesant: “bé, potser Elvis Costello”. En aquest moment el seu productor afegeix immediatament: “Elvis Costello és a la mateixa discogràfica que tu, a França. Potser ho podríem arranjar!” La resposta de Branco personifica l’esperit de molts europeus d’avui. Per una banda, té una identificació nacional molt forta que es manifesta en la seva passió per la música tradicional portuguesa. I per l’altra, la influència d’altres cantants, escriptors, poetes i artistes europeus han influït en la seva interpretació del fado i l’han empès a valorar aquest intercanvi cultural.