Tot va començar amb un somni que pretenia evitar que Europa romangués tancada a l’exterior, però que paradoxalment ens ha acostat encara més a aquest hermetisme. Quan el nou govern alemany va entrar en funcions el 1998, va declarar que un dels seus principals objectius era distendre la política d’immigració a fi d’aconseguir una societat oberta i plural. No obstant això, l’any 2000 es va cometre un error amb l’anomenat Decret Volmer, el qual li ha costat el càrrec al secretari permanent del ministeri d’Afers Exteriors, que va donar nom a l’esmentat decret, i a la vegada ha donat lloc a que l’oposició, des de fa unes setmanes, hagi demanat la dimissió del ministre d’Afers Exteriors. És important puntualitzar que el debat no gira en torn a la persona de Joschka Fischer ni tampoc a la qüestió de qui, en quin moment i què sabia sobre aquest tema. Sembla més aviat que a l’oposició se li ha presentat una bona oportunitat per deslliurar-se del seu enemic preferit: el polític més destacat entre els alemanys, Joschka Fischer. Tot i així, es tracta de molt més que del destí polític de qui en el seu moment fora candidat al càrrec de ministre d’Afers Exteriors de la Unió Europea, sobretot des de la perspectiva europea. Es tracta de la idea d’una Europa oberta al món, però abans de res, sobre la qüestió de si aquesta idea és factible o si continuarà sent només una il•lusió. Tot i així, la societat civil europea s’avorreix amb aquest debat.

On és l’opinió pública europea?

A començaments del 2003 els europeus van sortir als carrers de les grans ciutats d’Europa per a protestar contra la guerra d’Iraq, una cosa que Jürgen Habermas va descriure como el renaixement d’Europa i que a la vegada va inspirar el naixement d’una opinió pública europea. Des de llavors, s’ha escrit molt, sobretot als cercles acadèmics, sobre el caràcter transnacional de la comunicació política a Europa. L’opinió pública europea es consolidaria si les qüestions polítiques es convertissin en peticions comunes europees. Però on és la societat civil europea avui en dia, quan una qüestió que en aparença era de política interna d’un Estat membre insta a acceptar aquesta qüestió com un assumpte europeu? És potser possible que l’esmentada opinió pública europea s’hagi tornat a insensibilitzar, tal i com se li retreia al passat, quan fa tant poc que ha renascut? Per què el debat sobre els visats turístics alemanys és present pràcticament en exclusiva a l’opinió pública alemanya, on no només afavoreix el concepte d’una Europa tancada a l’exterior, sinó que senzillament desafia la ja esmentada comunicació transnacional?

Un idealisme poc real

Una cosa és clara: independentment de qui i en quin moment cometés el greu error, Europa ha de carregar amb les conseqüències de manera col•lectiva, i per aquesta raó, la societat civil europea ha d’implicar-se el més aviat possible en el debat i preguntar-se què pot salvar-se d’aquella idea d’una Europa oberta al món, quan les barreres oficials més disteses, el tràfic de persones i la prostitució forçada no només fan que una Europa tancada a l’exterior sigui més comprensible, sinó que a més a més es converteixi en una prioritat. L’opinió pública i la societat civil europea no poden fer els ulls grossos davant d’aquest fracàs. Abans de res, avui dia les feministes i els feministes europeus no han de tenir cap objecció a l’hora de denunciar públicament l’estretor de mires d’una política fracassada, els ideals de la qual hem d’honrar, a pesar d’això, o potser precisament per això. La publicista alemanya Alice Schwarzer té tota la raó quan afirma que la política del govern alemany ha facilitat considerablement la prostitució a Europa. En una entrevista concedida al setmanari alemany Der Spiegel, manifesta que l’assumpte dels visats alemanys no tracta sobre ésser obert al món, sinó més aviat d’inexperiència del món. En altres paraules: en una ingenuïtat que frega la ignorància amb la qual, des del començament, es persevera en un concepte deficient que s’oposa a totes les demandes d’ajut per part de les representacions diplomàtiques de l’Europa de l’Est.

Ens volem fer responsables de la destrucció de vides humanes per l’obstinació de mantenir una política fracassada, la qual, amb una legislació com aquesta, deixa les portes obertes? O, pel contrari, volem fer tots els possibles per salvar i convertir en realitat la idea d’una Europa oberta al món? Així de dolorós resulta fer-se responsable d’aquest fracàs, i tant és si, després de Ludger Volmer, també s’ha de desemmascarar a Joschka Fischer: a l’Europa liberal no li queda cap altra alternativa que admetre aquesta derrota. Potser amb l’ajut del Tractat Constitucional de la UE s’aconsegueixi dotar de més coherència la política d’immigració europea. Aquest és el moment de la societat civil europea.