A tota marxa. Així és com comença l’entrevista. Però no la que jo m’imaginava, perquè és a mi a qui Alain Keler, reporter gràfic de professió, fa la pregunta fatídica: “Llavors, la Constitució, és el sí o el no?”. Els cambrers del Cafè Hugo, parisencs ben educats del Marais, es giren mentre ell s’embarca en una aferrissada defensa del Tractat constitucional, en què dóna gran importància als deu nous països de la Unió Europea. Sap perfectament de què parla… Ell i el seu company Didier Lefèvre, asseguts davant meu, iniciaren el 2003 un treball fotogràfic sobre els joves agricultors de vuit dels deu països llavors candidats a l’entrada a la UE. D’entre un col•lectiu de vuit fotògrafs, l’associació Les Yeux de la Terre sorgeix lentament. “Al principi, només volíem discutir entre amics sobre algun tema interessant. La idea de l’agricultura s’imposà al final d’un menjar copiós acompanyat de bon vi”, explica Didier Lefèvre. “Després d’haver treballat una mica a França, un de nosaltres pensà en els propers intercanvis europeus. Així que crearem el projecte, Gent de la Terra, la nova Europa, sobre l’agricultura en els països candidats a l’ampliació del 2004, perquè el tema és apassionant, i també per obtenir subvencions”. La idea consistia en donar el testimoni abans i després de l’ampliació, de la situació dels agricultors d’aquests països. La pàgina web de l’associació Les Yeux de la Terre no deixa cap dubte sobre aquest aspecte: mostra un “treball fotogràfic documental” des del 2003 al 2013.

Trobada amb Pepa el txec

Didier Lefèvre escollí anar, entre d’altres, a la República Txeca. Dels seus tres viatges a Sasov (a 150 km. al sud de Praga), què pot explicar-nos? “Abans de l’ampliació, Pepa, el meu contacte txec, era un entusiasta moderat de la UE. I sempre passa el mateix. Em va ensenyar la muntanya de paperassa que havia omplert, però fins ara, tot el que ha pogut comprar amb les subvencions de la Unió és una jaqueta de franel•la per l’hivern. No obstant això, ell invertí molts diners per adequar el seu bestiar a les normes biològiques europees. Al mateix temps, veu com Carrefour i Renault munten enormes fàbriques, perquè la mà d’obra és barata a la República Txeca, i veu com Carrefour rebutja de comprar-li la seva carn biològica a un preu raonable… Pepa no està acostumat a la lliure competència ni al mercat rei”.

Collites poloneses

Després d’haver escridassat el cambrer, que té dificultats per servir-li el cappuccino dels seus somnis (“Un cafè normal i al costat una tassa de llet espumosa. No és gaire complicat”), Alain Keler em parla de la seva experiència a Polònia. “Jo no vaig poder fer tot el que volia. Estava allotjat a Tatras, amb una família de quatre persones. L’agricultura era una activitat més aviat annexa dins aquesta explotació, vivien d’una altra cosa. Com que vaig arribar a l’època de les collites, almenys vaig poder fer fotos interessants. No obstant això, no sé si hi tornaré. A l’hivern, és més dur, l’activitat agrícola es redueix pràcticament a res. A més, vam fer la majoria de viatges amb diners de les nostres butxaques, fet que frena una mica la dinàmica del projecte”.

Quan veieren la meva expressió de sorpresa, m’explicaren que Catherine Baduel, la coordinadora del grup (i presidenta de l’associació) no aconseguí obtenir cap subvenció que fos suficient pel seu treball, malgrat una pressió acarnissada. En realitat, pagar vuit fotògrafs professionals, per un projecte de 10 anys, representa una important suma de diners. “Al voltant de 300.000 euros per any, durant 10 anys”, estima Didier Lefèvre, entre la logística i els salaris. Malgrat tot, el projecte s’integra totalment dins l’ànima europea, “i l’agricultura representa una important part del pressupost de la Unió Europea (al voltant del 45% del pressupost total d’Europa), i mereix que ens interessem per ella”, afegeix Alain Kelere. “Encara ens quedarem més sorpresos quan Catherine Baduel aconseguí obtenir subvencions ràpidament per a un projecte de què també s’encarrega, que té a veure amb els drets de la dona. La hipòtesi més probable, segons nosaltres, és que el tema agrícola podria molestar”. En realitat, mostrar el dia a dia de les poblacions de les quals traiem matèries primeres barates i encara preservades (mà d’obra, terres que no estan contaminades), a les quals les empreses franceses exporten els productes amb alts impostos, pot molestar. No obstant això, el cost del projecte també pot espantar.

Terres ardents

Els membres de l’equip, una mica dispersats, es dedicaren a altres coses, encara que l’aventura Gent de la Terra romangué en tots els caps. Un àngel passa al Cafè Hugo, s’enlaira per sobre l’espuma del cappuccino i sobrevola la nostra taula. Però ràpidament és allunyat per Alain Keler que increpa el seu company: “Per què no reprens la feina que havies començat a França, aquella de la reinserció a través del treball de la terra?”. Didier Lèfèvre precisa: “Es tracta d’una feina que vaig dur a terme a França, entre Vannes i la regió parisenca, sobre els horts socials. Tot això era abans del projecte europeu, de sobte vaig deixar escapar els meus contactes, és difícil de reprendre-ho de nou actualment”. I fregant el to de retret, el seu amic el felicita: “No obstant això, era molt bonic, i molt simple”. Alain Keler, per la seva banda, ha intentat centrar la seva feina en el tema de l’ampliació: “Una empresa de producció m’ha proposat de participar en una pel•lícula sobre la vida d’una petita població polonesa. Però Arte ha rebutjat el projecte”. No obstant això, cap d’ells pateix manca d’idees. Didier Lefèvre és el centre de totes les mirades: és el guionista i el protagonista d’un còmic d’èxit a França, Le Photographe, de tres volums (el tercer és a punt d’aparèixer). Explica els seus records d’Afganistan, el 1986, quan era fotògraf de Metges sense Fronteres. Alain Keler, guardonat el 2004 amb una ajuda, segueix el seu treball titulat El país de la terra que crema, entre Israel i Palestina.

Els dos fotògrafs s’acomiaden i se’n van, immersos en la conversa. El cappuccino, rellotge de sorra de l’entrevista, s’ha acabat.