La novetat del “no” francès de l’any 2005 radica en el fet que, juntament amb el tradicional “no” antieuropeu, ha aparegut un “no” anomenat proeuropeu. Aquest “no” proeuropeu ofereix tenir la consciència tranquil•la a totes aquelles persones a qui el “no” els molesta per raons que no sempre estan relacionades amb Europa. De fet, se’ns diu que, en el fons, el rebuig a la Constitució només tindrà com a conseqüència la de tornar a asseure els caps d’Estat i de govern europeus a la taula de negociacions, i que de ben segur, aquest cop, els francesos aconseguiran un tractat millor. Ara bé, també tindrà altres conseqüències i no precisament positives. Ni per França, ni per Europa. La resposta que els francesos donaran el dia 29 de maig a la pregunta que se’ls ha plantejat respondrà, en efecte, també a una altra pregunta: encara es pot confiar en Europa?

La primera esquerda

Durant la dècada dels cinquanta, amb l’inici de la integració europea, va ser precisament a partir de la “confiança” que es va decidir construir la pau, una pau diferent de la global assegurada per l’equilibri del terror nuclear. I és en aquest punt on resideix tota la força de l’ideal europeu, aquest “somni europeu”: una voluntat de pau, de convivència, d’arreglar els desacords de manera pacífica i de donar un marc sòlid a tot això de manera que finalment les paraules “això mai més” no semblin buides. Un ideal de solidaritat, de solidaritat social que travessa fronteres…

Però com es pot contemplar Europa com un futur polític comú si el compromís ja no és possible, si precisament no confiem els uns en els altres? El “no” es el rebuig del compromís, el rebuig del treball en comú. Així doncs, un “no” francès a la Constitució podria significar la primera esquerda. Per què? Perquè contràriament al Regne Unit, on un “no” no sorprendria ni molestaria, França és un dels membres fundadors i el motor principal de la Unió. I sobretot perquè la confiança entre els diferents membres de la Unió, que ja és molt fràgil a causa de la crisi iraquiana, es perdria.

Una Europa dels dos?

La mala voluntat que demostren els antics Estats membre, en particular França i Alemanya, a causa dels nous Estats membre, pel que fa referència al finançament de l’ampliació, ha originat un sentiment de rebuig del què en treuen profit els euroescèptics locals. D’altra banda, aquests últims, segons sembla, tornaran al poder d’aquí a uns mesos… A més, la polèmica a França pel que fa al tema de les deslocalitzacions, de nou d’actualitat després del “Chirac-show” (l’emissió televisiva on el president Chirac va intentar durant dues hores fer campanya pel “sí”), mostra com aquesta ampliació no s’ha viscut de bon grat en aquest país, on la por a les “hordes de l’Est” segueix molt arrelada. En el fons, dir “no” a la Constitució és dir “no” a l’ampliació per la qual no s’ha dut a terme cap votació. Ja que no es confia ni en els “Txecoslaus” ni en els “Iugoslovacs” que de totes maneres són els talps d’oferta del gran Satanàs nord-americà. Després de votar “no”, els nord-americans tampoc confiaran en nosaltres. “És igual!”, ens diuen els partidaris del “no”, “farem l’Europa dels 6, com en els bons i vells temps”. O fins i tot l’Europa dels dos, només amb Alemanya, si és necessari. Laurent Fabius, antic primer ministre francès, no es refereix a cap altra cosa quan ens parla de cooperacions reforçades, del nucli dur. Els Huns continuaran al marge. L’Europa social no és per a ells, aquests ingrats, que ens roben les nostres indústries i els nostres llocs de treball…

Fem botifarra a Europa

Aquest text constitucional, és una oportunitat –l’última? – de recuperar la confiança en Europa al voltant d’un projecte comú, d’un text comú, i que, cal recordar-ho, han firmat els 25 governs. Els partidaris del “no” consideren impossible d’obtenir la unanimitat necessària per introduir-hi esmenes. Alhora, però, afirmen que una renegociació del text rebria l’aprobació de tots sense cap problema. Gran paradoxa. No fou fàcil aconseguir aquest text: 4 anys de negociacions, de treball, 4 anys per construir un consens que, com qualsevol compromís, no pot obligatòriament agradar a tothom en la seva totalitat. Rebutjar d’entrada aquest text, amb l’excusa que no és comprensible, que no ens agrada Chirac, o que volem ocupar el seu lloc, seria estúpid. Fer una crida al vot sense prometre una “altra Europa”, ja que de tota manera l’esquerra radical no hi serà per a construir-la perquè que no tindrà el poder, és fer demagògia. A més, el fet de votar “no” no impedirà a l’Europa de la III Part del Tractat, la de les polítiques de la UE, d’existir, ja que ja existeix. Votar “no” ens privarà exactament de totes les millores aportades pel nou text. I per últim, votar “no”, sobretot, és fer botifarra a tot Europa. Això, que ho faci un euroescèptic com Philippe de Villiers no sorprèn ningú; ara bé, que ho faci una persona que s’autoanomeni proeuropea, és una mica paradoxal. I sobretot, contràriament al que ens volen fer creure els partidaris del “no”, això tindrà moltes repercussions. Per a França i per a Europa.