Una de les raons principals per redactar l’esborrany del Tractat Constitucional de la UE va ser, en teoria, mirar de resoldre el problema d’antipatia popular vers la Unió. La idea era que una Constitució més agradable faria que la UE s’apropés més als seus ciutadans. Però si França, el país que ha fet més que cap altre per a la creació de la UE, no és capaç de vendre’n els beneficis als seus ciutadans, qui podrà fer-ho?

El missatge no arriba als ciutadans

Les dificultats a què fan front tant el president Chirac com tota la resta de francesos que fan campanya pel sí per al pròxim referèndum són un senyal del fracàs comunicatiu tant de les institucions de la UE com dels parlaments nacionals. Aquest exemple ja s’ha fet palès amb la descendent participació a les eleccions europees (menys del 45% l’any passat).

Els esforços de la campanya pel sí són un crit d’alarma per a les elits governants d’arreu d’Europa. Han estat massa temps sense fer cas de la creixent influència de la UE. Malauradament per a Chirac, el referèndum ha mostrat un sentit reprimit de frustració vers la Unió. De fet, els diferents referèndums sobre la Constitució arreu d’Europa han esdevingut la primera gran prova d’opinió pública sobre en què s’ha convertit la UE i cap a on va. França ha reconegut la gran distància entre la pomposa retòrica i la indiferència o confusió que realment provoca Brussel•les als europeus. Un Eurobaròmetre realitzat al gener mostrava que més del 50% dels europeus no sabien gairebé res sobre la constitució. I, pitjor encara, un terç mai no n’havia sentit parlar. Les conseqüències són perilloses: sens dubte hi ha una manca de legitimitat popular al cor de la UE.

El mercat únic no agrada

Potser allò que més sobta de la campanya pel “sí” a França és la seva total incapacitat de convèncer els ciutadans dels èxits de la UE. En comptes de parlar en positiu sobre els canvis que pot aconseguir la Constitució, l’argument principal del president Chirac a favor de la constitució ha estat que és un document francès i un rebuig de l’agenda liberalitzadora anglosaxona, que ell anomena “el comunisme del nostre temps”. Aquest recurs d’atacar l’agenda anglosaxona és la prova de que la seva missió de convèncer els ciutadans està fracassant.

Per tant, per què els propis ciutadans d’Europa es mostren tan abatuts i tan descaradament hostils davant les virtuts de la UE? En primer lloc, tal i com el senyor Chirac va descobrir en adreçar-se a un públic jove en un debat televisat el passat 14 d’abril, el fet que la Unió Europea hagi aturat les guerres al continent no té importància per a la nova generació. De manera similar, l’afirmació que la UE ha proporcionat una prosperitat sense precedents no convenç als votants que viuen en països amb taxes de desocupació elevades i amb un creixement estancat, com ara Alemanya o França. Com va dir Jacques Delors, expresident de la Comissió Europea, “els ciutadans no poden arribar a estimar el mercat únic”. La seva afirmació exemplifica la dificultat de convèncer la gent de que les complexes i tecnocràtiques polítiques de la UE realment milloren la vida dels ciutadans. No obstant això, qui s’ha d’encarregar de difondre-ho són els polítics i els buròcrates.

A més, l’èxit més recent de la UE, l’arribada de la democràcia a països que fins fa poc havien estat estats comunistes, en realitat està minant la popularitat de la Unió en alguns dels antics països, especialment a França. La campanya pel “no” a França reforça la idea que els nous Estats membre de la UE són una amenaça per a la visió francesa de “l’Europa social” com a resultat de les seves polítiques econòmiques. Una altra explicació per a l’antipatia popular vers la UE és la tendència dels polítics d’arreu d’Europa a utilitzar-la per als seus fins polítics nacionals. Sovint això ha significat utilitzar els buròcrates de Brussel•les com a caps de turc per a desviar l’atenció de les desgràcies pròpies. A la Gran Bretanya, per exemple, el govern laborista s’ha afanyat a donar la culpa als altres de la creixent burocràcia a Europa. La veritat, una barreja complexa de regulacions nacionals i europees, es perd degut a la tendència de la premsa euroescèptica a rebutjar el que es veu com una interferència insignificant de Brussel•les.

Esforços per a resoldre el problema de la comunicació

En un intent de combatre el problema d’imatge, l’any passat es va crear la figura del comissari de Relacions Institucionals i Estratègia de Comunicació. Margot Wallström, a qui es va atorgar aquesta tasca gens fàcil de millorar les comunicacions a la UE, és partidària d’una reorganització radical de l’estratègia de la Unió, basada en una regionalització de les polítiques de comunicació de la UE. Wallström afirma que des de Brussel•les arriben massa missatges diferents i massa poques persones per a comunicar-los. “Fins i tot hi ha molts departaments sense cap de premsa”, comenta. Sens dubte, això deixa un gran espai als mitjans per a dedicar-se a les seves pròpies agendes sense apropar-se als canals als quals s’aproparien amb departaments polítics nacionals, que miren de fer girar el missatge extern als mitjans. A més, amb un pressupost global per a comunicacions de la UE de 200 milions d’euros l’any 2005, no és lògic que el contribuent europeu esperi una estratègia més efectiva?

Donat aquest fracàs intern, és irònic que Europa gairebé no trobi problemes en vendre’s a l’exterior. L’ampliació de la UE el maig passat i la creixent llista de països desesperats per a formar-ne part mostren que la UE transmet un missatge positiu cap a l’exterior, transmet la imatge d’una organització que ha mantingut la prosperitat, la llibertat, la pau i l’estabilitat durant 50 anys. Però fins i tot si els votants europeus aprovessin la Constitució, Brussel•les hauria de prendre nota: en un futur s’ha de fer molt més per a convèncer els ciutadans dels beneficis de la UE. Si no s’aprova la Constitució, en comptes de ser símbol d’una Unió Europea que s’apropa als seus ciutadans, ho serà de la gran distància entre la Unió i els ciutadans. I Brussel•les i els governs nacionals no podran culpar ningú més que a ells mateixos.