La cimera de Bergen obrirà un nou capítol en les negociacions del procés d’uniformització del sistema d’ensenyament superior a Europa els pròxims dies 19 i 20 de maig. Aquesta ciutat noruega, on un dels seus barris, el barri de Bryggen, està inscrit en el patrimoni mundial de la UNESCO, organitza des de fa molt temps aquesta trobada i li agradaria donar la dimensió social que tant s’aprecia als països escandinaus. Potser això respondrà a la principal reivindicació dels estudiants i d’altres veus crítiques que retreuen al procés de Bolonya que converteixi l’ensenyament en una mercaderia. La ministra d’Educació noruega, Kristin Clemet, recorda que s’ha de considerar l’educació superior com un bé públic del qual tots els ciutadans en som responsables. En la legislació nacional, això es tradueix en la promoció de la igualtat d’accés als estudis superiors.

Tres punts en l’ordre del dia

La cimera de Bergen reunirà 40 països europeus que intentaran fer progressar aquesta reforma de gran envergadura. Durant l’anterior reunió a Berlín es van preparar tres punts definits com a prioritaris per part dels grups de seguiment del procés. El primer punt fa referència a la qualitat i, per tant, implica una transparència pel que fa al repartiment de les responsabilitats de les institucions i dels actors involucrats, així com un augment de la claredat dels sistemes d’avaluació interna i externa dels programes i de les institucions. El segon punt està vinculat al fet d’uniformitzar els diplomes lliurats en els països signataris i fer que siguin comparables i compatibles. El tercer punt anima els Estats que participen en el procés a signar la Convenció de Reconeixement de Lisboa, elaborada pel Consell d’Europa i la UNESCO. Aquesta convenció dirigeix els seus esforços cap al reconeixement de les qualificacions relatives a l’educació superior a Europa. A més, els estudiants que es graduïn a partir d’aquest any 2005 rebran el “suplement al diploma” automàticament i de franc.

Una sola forma de crear un espai únic

La cimera de Bergen representa la meitat del trajecte del procés que ha de finalitzar l’any 2010. La Magna Charta Universitatum, que agrupa els principis fonamentals de la reforma, va ser aprovada l’any 1988 durant la cerimònia de celebració del IXè Centenari de la Universitat de Bolonya. Deu anys més tard, els ministres de l’ensenyament superior francès, italià, alemany i britànic van signar la Declaració de la Sorbona. I així es van establir les bases de l’operació d’harmonització de l’ensenyament superior.

La Declaració de Bolonya signada el 19 de juny de 1999 per 29 països defineix sis objectius: diplomes llegibles i comparables, un sistema organitzat principalment en dos cicles, amb crèdits anomenats ECTS, un augment de la mobilitat, una cooperació que asseguri la qualitat de l’ensenyament i una dimensió europea per a l’ensenyament superior. A la primera conferència de seguiment que va tenir lloc a Praga l’any 2001 es van reunir trenta-dos ministres d’Educació i van incrementar el nombre d’objectius. El comunicat de Praga afegeix aquests tres objectius: la formació continuada, el compromís dels estudiants i la competitivitat del sistema educatiu europeu en comparació amb el d’altres parts del món.

La cimera ministerial de Berlín de l’any 2003 va proposar un objectiu addicional que consistia en incloure l’àmbit del doctorat com a tercer cicle de l’ensenyament superior i la formació de joves investigadors. D’altra banda, el procés s’ha ampliat a uns quaranta anys. El comunicat sorgit de la reunió deixa la possibilitat als països que participen en la Convenció Cultural Europea de prendre part en l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior si volen adherir-se als objectius de la Convenció de Bolonya i posar-los en pràctica en els seus respectius sistemes nacionals.

Alguna cosa més?

Per últim, Bolonya deixa pas a l’harmonització dels sistemes d’ensenyament superior europeus. Ningú no pot dir que la varietat no regnava en aquest àmbit. Se suposa que un sistema uniformitzat permetrà la construcció d’una Europa del coneixement, la creació d’una societat de la investigació i que obrirà les portes de la mobilitat als estudiants que desitgin passar un semestre en una universitat estrangera. El nou programa Erasmus mundus, per exemple, preveu aquest mateix tipus de mobilitat pels màsters i es considera com una iniciativa de gran transcendència.

Totes aquestes són idees bones però ara el que cal és trobar el finançament perquè aquestes reformes puguin ser una realitat. Evidentment, la difícil qüestió de les beques estronca les il•lusions d’aquells qui pensaven en l’harmonització com una solució absoluta. Actualment, molts estudiants dels països de l’Est tenen l’oportunitat de participar en els programes d’intercanvi entre universitats, però no tenen els mitjans per fer-ho. És cert que, tot i que el nou sistema facilita el procés, faria falta vetllar per tal que l’entusiasme no faci oblidar les conseqüències nefastes d’una possible privatització de l’ensenyament.