Si mires de ben a prop, podràs apreciar la silenciosa melodia de la marxa fúnebre de Chopin sobre els rostres de 50 familiars i amics reunits amb motiu de l’enterrament del Zygmunt Makowski. Dos homes i una dona dempeus darrere del mossèn, alcen onejant una bandera. El sol fa que aquesta bandera de vellut, de ratlles blaves i blanques, i amb la “P” de Polònia emmarcada en un triangle vermell, tingui una forta resplendor. Els representants de l’organització d’antics presos de camps de concentració rendeixen l’últim honor al seu difunt company.

Aquest no serà pas l’últim funeral per un camarada on Zygmunt Kauc sigui present. Ell és el director del centre de medicina social de Lodz per als presos dels camps de concentració, que està finançat per l’organització Maximilian-Kolbe-Werk, situada a Friburg. “Era molt important per als antics presos veure que els alemanys demostraven interès per la seva causa i que els volien ajudar”, explica Zygmunt Kauc a la seva oficina de Lodz. Dels antics 3600 presos de Lodz que van sobreviure als camps, avui només hi viuen 625 homes i dones. Com més grans es fan, més urgentment requereixen suport dels metges que treballen al centre o de les visites a domicili i de “menjar sobre rodes”.

Maximilian Kolbe, patró dels presos

“Quan vam començar aquest projecte fa 16 anys, érem tots molt joves”, afirma Kauc de quasi 81 anys, en perfecte alemany, mentre somriu amb picardia. “Ara ens fem cada vegada més grans i més baixets”. A la sala de descans llueix en un cantó el retrat del sacerdot franciscà Maximilian Kolbe, que va ser canonitzat pel Papa Joan Pau II com a “màrtir de la reconciliació”. Ell és el patró de tots els presos dels camps de concentració, després que es presentés voluntari per a morir en el lloc d’un company de presó.

“Estimats pares, estic bé. Treballo de manera voluntària aquí”. Així començaven normalment les cartes que escrivien les dones del camp de concentració de Ravensbrück a les seves famílies. També les de la Halina Burdowa, de quasi 94 anys. Del fum groc-marró que surt del crematori no es pot llegir res. No obstant, a pesar del martiri que van sofrir, no senten cap odi. Molts presos alemanys es van conèixer allà. El fet que les víctimes del violent mecanisme feixista també fossin alemanyes, suavitza considerablement el conflicte que van crear les accions dutes a terme pels veïns dels antics presos. Segons la Halina Burdowa, la caritat de la llei cristiana va ser decisiva per una reconciliació. De manera sòbria explica com va ser arrestada a prop de Dantzig ja el primer dia de la guerra. “Polonització dels nens alemanys”, se li reprovava a la professora, i va ser deportada al camp de concentració fins l’alliberament de Ravensbrück per part de l’Exèrcit Roig.

Després del camps de concentració, el gulag

“Només la fe en l’existència del paradís després de la mort ens va donar la força necessària per a sobreviure”, diu amb llàgrimes als ulls. Després de regirar en una caixa vella de fusta, va treure una carta del Johannes. El jove alemany va actuar eficaçment com a intermediari, a través de la Maximilian-Kolbe-Werk, en qualitat de servidor per la pau al centre de medicina social durant un any i ella aviat li va agafar molt d’afecte. Quan va llegir la carta per primera vegada, s’alegrava de cada frase que feia referència a Alemanya. “Quin xicot més llest!”, diu tota orgullosa i es podria pensar que està parlant d’un besnét seu.

També Zygmunt Kauc ha experimentat l’horror a la seva pròpia vida. Va ser arrestat durant dos anys al camp de concentració de Stutthof, a Dantzig i allà va sobreviure només gràcies al fet que va contreure el tifus. Després del seu alliberament i de camí a casa, a Lodz, va ser deportat durant 10 anys més al gulag rus de Workuta, on va lluitar amb l’Exèrcit Roig. Molts dels seus companys van conèixer bons alemanys durant els seus arrests, que els proporcionaven menjar o bé els assignaven tasques menys dures. “No només hi havia alemanys dolents, això vam aprendre aviat a diferenciar-ho”, explica. El seu propi Credo s’abasteix d’unes innates ganes de sobreviure i diu així: “L’odi ens destrueix primer a nosaltres mateixos”.

Bales com a records

No s’ha d’oblidar mai el que va passar. És per aquesta raó que els dies commemoratius que actualment se celebren a tot arreu són tan importants per als supervivents. La celebració del 60 aniversari de l’alliberament del camp de concentració provisional de Radogost a Lodz resulta ser una trobada silenciosa. Només les tres salves donades pels joves soldats polonesos tronen cap al cel sobre l’antiga Apellplatz. Quan dipositen la corona de flors, uns quants grups d’alumnes es posen en filera darrere els representants oficials. Visiblement nerviosos col•loquen campanes de Pasqua formant un semicercle que envolta la làpida commemorativa i just després, giren sobre els seus talons militars dentats i desapareixen entre els assistents. A la fi de la celebració, es llencen sobre els cartutxos i es barallen. Un grup de supervivents observa amb gran atenció. A les seves mirades es reflecteix l’esperança que les bales no siguin l’única cosa que aquests joves s’enduguin a casa en aquest dia.