La Constitució europea no serà suficient per a crear a Europa la unió política tan necessària després de la creació de la unió monetària. Les paraules no són suficients. És cert que el Tractat constitucional aprovat pels caps d’estat i de govern el passat 29 d’octubre a Roma afirma que “els partits polítics de dimensió europea han de contribuir a la formació d’una consciència política europea i a la transmissió de la voluntat dels ciutadans de la Unió” (article I-46). Per tant, a la Constitució hi ha una primera i important referència a l’existència de partits europeus. Però la realitat és ben diferent: totes les formacions polítiques del “vell continent” continuen sent, malauradament, nacionals.

El retorn dels interessos nacionals

No obstant això, en l’àmbit de la Unió Europea els partits haurien de ser els subjectes polítics que uneixen i organitzen els ciutadans per tal de consolidar valors, ideals i punts de vista, per assumir responsabilitats de govern i per a dur a terme projectes i programes. Però en aquesta Europa, els partits continuen ancorats a realitats i interessos nacionals, quan haurien de ser capaços d’actuar almenys en diversos territoris nacionals si no en tots. És cert que aquest fet trobaria una explicació en el limitat pes de la política europea i en l’escassa importància que els ciutadans atribueixen a les institucions europees, però les coses podrien funcionar d’una altra manera, amb més voluntat: mentre el camp d’actuació dels partits sigui nacional i mentre considerin la política europea com una mena de política exterior, no podran dedicar-se a la preparació, consolidació i realització de projectes i programes per a Europa.

L’intent dels Verds

I malgrat tot, actualment, hi ha formacions que es defineixen com a “partits europeus”. Malauradament, però, no són més que grups parlamentaris presents a l’Europarlament d’Estrasburg i dotats d’un pes polític marginal: no hi ha ningú que pugui dir que els líders del Partit Popular Europeu, del Partit Socialista Europeu o de l’ELDR (Partit Liberal Demòcrata i Reformista Europeu) es trobin en una posició jeràrquica superior als líders nacionals dels respectius partits populars, socialistes o liberals de cada estat. Això mateix serveix per als Verds, tot i haver proposat a les Europees del 2005 el mateix programa a tots els països de la Unió. De fet, Arnold Cassola, secretari general de la Federació de Partits Verds Europeus, encara no és un líder al qual segueixin els partits verds nacionals i a cada país europeu cadascun dels partits verds no té l’obligació de seguir les directrius dels Verds Europeus.

Però la veritat és que Europa sí que ha viscut un exemple de llista electoral transeuropea. Corria l’any 1989 i el jove Franck Biancheri, actual director del club de reflexió Europa 2020, va crear l’IED (Initiative for a European Democracy), que es va presentar a les europees a Espanya, França i Holanda i va obtenir prop de 400.000 vots. Però el projecte, com que no va mirar d’arrelar al territori amb una participació activa en les polítiques i, per tant, tampoc en les eleccions nacionals, va morir de seguida. Setze anys després d’aquella temptativa, el mateix Biancheri torna a la càrrega. Als ambients europeistes de Brussel•les es comenta que el fundador de la primera associació d’estudiants paneuropea, l’AEGEE, ja ha reunit un grup d’aspirants polítics al voltant seu. L’objectiu? Presentar llistes transnacionals a les Europees del 2009. Mentre la Constitució europea genera discussió, Europa comença, tímidament, a reflexionar sobre el seu futur: els partits europeus.