Com poden els altres governs ratificar un tractat que, de fet, ha estat avortat pels francesos? ¿Podran els governs d’Holanda, Polònia, la República Txeca, Irlanda, Dinamarca i, sobretot, el Regne Unit, assegurar-se el suport dels seus ciutadans?

Una poma que fa podrir la resta?

És obvi que el No francès crea una crisi institucional a la Unió Europea, però és improbable que França es vegi forçada a deixar la Unió, cosa que el president francès Jacques Chirac, irònicament, va suggerir que hauria de fer el Regne Unit en cas que hi guanyés el No. Malgrat tot, això no resta importància al fet que les campanyes pel Sí en altres Estats membre es veuran, sens dubte, afectades pel No francès. Tot i que la majoria de països ja han anunciat la seva intenció de continuar amb el procés de ratificació –presumiblement amb l’esperança que, si tota la resta diu Sí, els francesos es veuran obligats a repensar-s’ho–, el fet que França, país fundador i motor de la Unió Europea hagi dit No, no fa preveure bones expectatives pels referèndums que falten. Un altre aspecte derivat afecta aquells països que esperen ansiosament poder entrar a la Unió, ja que una de les raons del rebuig de la constitució és que el referèndum també significava un plebiscit sobre altres matèries, com ara futures ampliacions i l’adhesió de Turquia.

El Regne Unit, ¿volia el No?

Així doncs, quines esperances hi ha que el Regne Unit, el país més euroescèptic, aprovi la constitució? L’absència d’Europa com a tema de campanya en les recents eleccions generals no és un bon senyal. El primer ministre britànic, Tony Blair, sap que el resultat francès tindrà un impacte important en els seus esforços per ratificar la constitució durant el seu tercer mandat. A més, haurà de ser Gran Bretanya qui es faci càrrec de la situació quan assumeixi la presidència de torn de la UE al juliol, amb el rebuig francès com a tema cabdal. Però molts analistes estan d’acord que Tony Blair desitjava precisament aquest resultat. Després de tot, durant l’elaboració del primer esborrany, tots els ulls estaven fixats en el Regne Unit, ja que s’assumia que era el país més reticent envers la constitució. Malgrat que Blair va dir als mitjans que el Regne Unit celebraria el referèndum independentment del resultat a França, sembla improbable que el primer ministre tiri endavant una votació arriscada que no li reportaria cap benefici. D’aquesta manera, el No francès ha rebaixat l’expectació pel referèndum britànic, una mala perspectiva per a un Blair ja afeblit, cosa que li dóna més temps i oportunitats per a centrar-se en assumptes interns com el rellançament de la reforma dels serveis públics.

Per altra banda, però, a la presidència britànica de la Unió li serà més difícil tirar endavant l’agenda econòmica liberal marcada, ja que molts dels que van votar contra la constitució a França ho van fer perquè era d’una naturalesa massa “liberal”. De fet, podria ben bé ser que el president francès acabi culpant les idees anglosaxones del Regne Unit de la seva pròpia humiliant derrota. Hi ha la sensació que la resposta de Chirac podria ser la creació d’una Europa a diversos nivells. A França, la noció d’un “nucli dur” europeu format, potser, pels sis membres fundadors (Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos) i Espanya ha anat guanyant terreny, juntament també amb la percepció que decau la influència de França a Brussel•les. A més, sembla que no és només França qui contempla aquesta idea. D’acord amb l’International Herald Tribune, el canceller alemany Gerhard Schröder ja havia esbossat un “pla B” provisional amb previsió d’un No britànic, en què un cercle de membres més petit i unit pogués actuar conjuntament dins la UE. Si es fes realitat aquest “cercle”, el Regne Unit es veuria més isolat mentre que altres estats membres més nous es podrien sentir rebutjats; no és precisament la millor recepta per a una Europa més forta i més unida.

Ara mateix hi ha tantes incògnites que es fa difícil saber quines seran les conseqüències definitives del No francès. El que és cert, però, és que la Unió Europea ha patit el revés més important de la seva curta història i que ara es troba davant d’un període d’incertesa sense precedents.