Amb el rebuig de la UE a incloure una referència al cristianisme en la Constitució i amb la polèmica dimissió del comissari “antigay” del Parlament Europeu, Rocco Buttiglione, l’aparició d’una aliança estreta entre Europa i el Vaticà no ha estat mai tan improbable. Mentrestant, el Papa Benet XVI ha deixat clar que l’absència de qualsevol referència a les arrels cristianes del continent en la seva constitució és inacceptable, tot criticant el “laïcisme agressiu” d’Europa segons recull un article del diari francès Le Figaro. El nou Papa també ha assotat les bases de la Unió, descrivint la integració europea com un projecte exclusivament econòmic que tenia l’objectiu d’ “excloure Déu de la consciència pública”, reduint el Senyor a “un residu cultural del passat”.

Un continent postcristià

No és només el laïcisme el que preocupa al nou Papa. El multiculturalisme europeu, que va descriure en el seu llibre “Values in a Time of Upheaval”(“Valors en temps d’agitació”) com “la fugida d’un mateix”, també van caure sota atacs virulents. Segons Ratzinger, la preocupació europea amb la igualtat de cultures, religions i persones està eclipsant la importància d’institucions com el matrimoni i la família, amb greus conseqüències per a Europa com un tot. En la seva visió apocalíptica del Vell Continent, Ratzinger compara l’Europa moderna amb “l’Imperi Romà en el moment de la seva decadència”, una entitat que s’ha tornat “buida per dins” i que es va movent de manera inexorable cap a la seva pròpia extinció cultural.

Les estadístiques sobre l’assistència a l’església realment mostren el creixent laïcisme en la majoria de països europeus. D’acord amb els càlculs oficials de l’Església, mentre que el 90% dels irlandesos es considera catòlic, només el 50% va a missa almenys un cop al mes. A Itàlia, un país de clara tradició cristiana, només el 30% va a missa de manera regular segons Famiglia Cristiana, una revista italiana catòlica. Sovint, s’evoca els factors polítics domèstics per explicar aquest fenomen. L’elecció del govern socialista a Espanya, per exemple, ha provocat un moviment que s’allunya de les prioritats polítiques de l’Església. Per exemple, ara és més fàcil reformar lleis com la de l’avortament o la recentment aprovada per la cambra baixa sobre el dret de les parelles homosexuals per casar-se i adoptar nens. Així mateix a França, l’Església francesa ha vist com un senyal del “fonamentalisme laic” la recent llei que prohibeix els símbols religiosos ostentosos a les escoles. Amb un nombre més alt de turistes que de fidels que han visitat les catedrals a França durant aquest any, el laïcisme patrocinat per l’Estat s’ha identificat com un factor que contribueix a la supressió de la vitalitat religiosa.

Diners en comptes de religió

Encara hi ha algunes raons paneuropees que també es poden identificar per la creixent indiferència espiritual a Europa. En un article sobre les relacions entre l’Església i l’Estat, l’escriptor americà Robert Kraynak va suggerir que la violenta història religiosa d’Europa ha fet que alguns països es mostrin escèptics sobre el bé i el mal, que són una part tan essencial del diàleg polític a Amèrica. A més a més, la pèrdua d’interès en l’ortodòxia religiosa (la recerca de la veritat absoluta) es veu com un reflex de la profunda por a l’absolutisme religiós que domina la consciència pública europea. Per això, el nombre cada cop més baix de fidels és una mostra d’un desig de l’escèptic continent de no arriscar-se després de segles de desordre religiós. L’impacte econòmic de la integració europea també es podria veure com un factor que contribueix en la disminució de la religiositat en alguns països. L’enorme desenvolupament econòmic en algunes de les regions més pobres d’Europa i el consum i la riquesa que han seguit són factors que s’han relacionat amb la disminució en el nombre de fidels que van a missa en països com Irlanda i Espanya. Com Winfried Roehmel, de l’arxidiòcesi de Munic, va dir, “quan el sol brilla, com ho ha fet a Europa durant tant de temps des de la guerra, la gent creu que no necessita a Déu”.

El punt de vista de la UE i el Vaticà perseguint un rerefons moral comú a Europa sembla improbable i els conflictes potencials en l’horitzó amb la qüestió de l’adhesió de Turquia contribuiran poc a la millora de les relacions. Els camins divergents de l’Europa política i la religiosa no li han passat desapercebut al nou pontífex i la seva elecció com a Papa sembla tenir un significat especial en l’origen d’aquests esdeveniments. Va ser Sant Benet qui, quan va tenir al davant la decadència de l’Imperi Romà i els atacs dels bàrbars, es va replegar i va crear monestirs en els cims de les muntanyes, que més tard es convertirien en les bases de la cristiandat europea. Tenint al seu davant la reducció de la influència de l’Església i la indiferència a la fe cristiana que caracteritza la major part d’Europa, sembla que el nou Papa segueixi les passes del seu homònim, demanant als catòlics que enforteixin la seva essència com a “minoria creativa a Europa” i que estableixin una comunitat més reflexiva en un continent decadent.