“Ets feliç? Què és per a tu el més important a la vida? I el menys important?”. Així és com em saluda Stanislaw Mucha davant un cafè i un got de suc de taronja acabada d’esprémer. I això li escau. Qui ha vist el seu darrer documental, Die Mitte (el centre), coneix la capacitat d’aquest realitzador polonès que viu a Alemanya per abordar allò que és essencial com si res, incidentalment. Reprenent el meu paper dins el joc de preguntes i respostes, descobreixo que es tracta de les mateixes preguntes que ell ha fet a d’altres durant els seus viatges. “Perquè penso que per saber on és el centre, cal conèixer les nostres fronteres, els nostres límits”, explica amb els ulls brillants de joia en un rostre encara adormit. Són dos quarts d’onze, un dimecres de matí al centre de Berlín, i Stanislaw Mucha hauria necessitat algunes hores de son suplementàries. Sembla, si més no, content, com aquell que ha sabut trobar el seu centre – fins i tot si no és pas el centre geogràfic d’Europa…

El Michael Moore d’Europa

…perquè a Die Mitte, és justament el que ha buscat. Viatjant durant dos anys seguits, per Europa central i oriental, per molts indrets, “sovint al final del cul del món”, tots pretenien ser al centre del continent. En sorgeixen anècdotes, com la del batlle borratxo, a Polònia, que va dir a Mucha que s’ho faria als pantalons però que no trobaria pas el centre. “Mitja frase va ser confirmada”, afegeix Mucha fent l’ullet. A la seva pel•lícula mostra la cara humana de l’ampliació de la Unió Europea de l’est. A partir d’ara se’l considera el Michael Moore de l’Europa oriental.

Però la comparació amb el director de Fahreneit 9/11 l’amoïna: “Des que he sentit aquesta història, he perdut 10 quilos”. Per què ha arribat a ser director ? No ho sap del cert: “Són coses que passen”. Viu a Alemanya des de fa deu anys. Aquí, ha fet estudis de direcció a l’Escola superior de Cinema i Audiovisual Konrad Wolf de Potsdam-Babelsberg. Però no abans de deixar Cracòvia, on tenia un contracte de durada indefinida a l’Antic Teatre. “No va ser una decisió fàcil de prendre”, explica Mucha. Ha obtingut alguns premis a Alemanya i, a partir d’aquests, va rebre el premi Adolf Grimme per la seva pel•lícula Absolut Warhola.

Fa les seves pel•lícules per a ell… i contra Brussel•les. “Per a mi, Die Mitte és un atac a l’Europa institucional”. Però pensa que les seves burles són ben minses per poder exercir una influència real a la Unió Europea. Fins i tot havent fet una aparició al Parlament europeu per presentar Absolut Warhola. “Era ple de gom a gom: la ZDF (la segona cadena de televisió alemanya) formava part dels organitzadors. Però no hi he tornat. Em va semblar pesat de debò”. En aquesta estona, s’ha espavilat del tot, i jo també: el cafè ha fet efecte.

A la jungla polonesa

A la tercera part -gairebé acabada- de la seva trilogia sobre Europa, Reality Shock, Mucha aborda, a la seva manera, el tema de l’ampliació de la UE cap a l’est. “La pel•lícula transcorre durant l’1 de maig de 2004, dia de l’adhesió de deu nous països, en ple bosc salvatge polonès. De sobte, un ovni aterra: és, de fet, una bonica paràbola de l’adhesió a la UE”. Fins i tot veient aquesta adhesió com l’única possibilitat per a Europa –de trobar un equilibri perquè neixi alguna cosa viva, apassionada- Mucha deplora l’absència d’apropament comú: “Són a punt d’aixafar la gent. Això em posa nerviós de debò”. Stanislaw Mucha no sembla, tanmateix, tan furiós com això, però sí que comença a girar-li l’esquena a Europa.

Fart d’Europa

“Començo a estar fart d’Europa ara que he acabat la meva trilogia amb Reality Shock, reconeix Mucha. “De mica en mica, volen fer de mi un especialista d’Europa”. Fins el debat sobre el dret a riure en un documental l’enerva. El més important per a ell és, en definitiva, ser a prop de la gent. “És l’esfera íntima el que m’interessa i en un documental és molt dur apropar-te a la gent”. Ara li agradaria treballar amb actors. En les pel•lícules de ficció, als professionals se’ls paga perquè es deixen apropar. “La feina és la feina, i l’han de fer”.

Aspirant a nous horitzons, Stanislaw Mucha és lluny de quedar-se sense fer res al seu castell, amb el seu gos, un carlin, als seus genolls. El seu castell? És clar! Fa sis anys que viu amb una baronessa bàvara al seu castell, el Gumpertsreuth, al sud d’Alemanya. “Els amants dels carlins saben on trobar-se”, diu tot rient, mentre sosté una copa d’Earl Grey. És per això que Mucha signarà aviat el seu primer llargmetratge amb el títol Hoffnung (Esperança). “Ara em sento madur psicològicament, ara tinc alguna cosa a dir”, afirma. El que sigui de veritat, encara no s’ha desvetllat. Una cosa és certa: la pel•lícula es rodarà a Polònia, a Varsòvia, on avui és difícil d’imaginar. “L’escenari és apassionant, perquè té aspectes de pel•lícula espectacular, però no sols això”. Stanislaw Mucha quedarà com qui no es deixa tancar en un gènere i estima els contrastos. Potser respecte als centres i les fronteres d’Europa, però també es veu quan parla amb entusiasme d’una cambrera que li fa bategar el cor: “Ella podria demanar la lluna al seu marit”. La seva ciutat predilecta és Varsòvia, “una ciutat de contrastos”. Varsòvia ha esdevingut el que esperava de Berlín fa anys: una ciutat multicultural. Però, en contrapartida, Berlín té el que Europa sencera no té: un centre.