Després del seu documental Bagdad: On/Off, una road-movie clandestina a l’Iraq de Saddam Hussein, el director Saad Salman ha tornat a l’Iraq per rodar, aquest cop, una pel•lícula. Per impregnar-se de l’ambient de la ciutat de Bagdad, ha volgut escriure el guió allà mateix i no a Paris on està exiliat des de 1976. Saad Salman, que està compromès amb el procés de reconstrucció de l’Iraq, fa tot allò que pot per mantenir-se independent davant les forces polítiques del país. Ha rebutjat càrrecs importants i no pertany a cap partit polític, fet que constitueix, d’altra banda, el seu principal desavantatge.

Com ha viscut la seva tornada al país després d’un període tan llarg a França?

Tinc la mateixa impressió que vaig tenir quan vaig arribar a França fa trenta anys. Per estrany que sembli, a Bagdad em sento com un estranger. Tot ha canviat d’una manera radical, tant els codis, com els símbols o la manera de parlar… La roba per exemple: a la meva època, a Bagdad, estava mal vist sortir amb gel•laba mentre que, avui en dia, sembla absolutament normal. Ara és pràcticament impossible trobar pel carrer una dona que no porta vel. La gent dels pobles i els beduins han arribat a Bagdad i tots els “comportaments urbans” han desaparegut completament. Ens trobem davant d’una regressió.

Els conflictes entre les comunitats són palpables a l’Iraq?

Jo no em sento ni sunnita ni xiïta, sinó iraquià! No es percep tensió al carrer, però en canvi, l’expressió política crea un malestar artificial. Hi ha forces a l’interior i a l’exterior de l’Iraq, especialment França, que s’impliquen en els conflictes intracomunitaris per fer fracassar el projecte americà.

Què en pensa del paper dels americans avui en dia?

No es pot definir la conveniència d’aquesta intervenció, però està clar que ha estat positiva arran de la caiguda de Saddam Hussein. El problema dels americans són els iraquians. Per un americà, és difícil trobar un interlocutor iraquià. Els trenta anys de règim feixista han instal•lat una cultura d’hipocresia i s’ha obert una bretxa. Els iraquians i el americans no s’entenen. Les poblacions iraquianes demanen una presència americana que vagi més enllà de l’àmbit militar: l’experiència, les tecnologies… No es pot lluitar contra una petita banda mafiosa amb tancs i helicòpters. Els americans utilitzarien una bomba atòmica per matar una rata!

Avui en dia, el clima tendeix a l’hostilitat o més aviat a l’esperança?

Ens trobem lluny de la guerra civil. Abans, les persones que actuaven amb violència ho feien en silenci, en el nom de l’aparell de l’Estat. Ara, ja no formen part de l’Estat, però el seu instint criminal es manté. Han canviat de bàndol i es dediquen a matar civils. D’altra banda, cal saber que es tracta de minories que treballen per a diferents serveis secrets iraquians. Tanmateix, la societat iraquiana ha demostrat que és sòlida, ja que durant dotze anys, la població ha aconseguit evitar la guerra civil.

A partit d’ara, el procés polític està en marxa i no hi ha cap possibilitat de tirar enrere. L’Orient Mitjà en el seu conjunt es beneficiarà de les millores de la situació a l’Iraq. Malgrat tots els obstacles, els deu milions d’iraquians estan molt compromesos i cap d’ells no acceptarà el retorn del règim feixista.

Pel que fa a la presència de tropes europees, què n’esperen els iraquians?

Per als iraquians, no hi ha una sola Europa sinó diversos països. Si França pretén ser l’Europa sencera i s’hi vol amagar darrera, és problema seu. França s’ho ha jugat tot a una sola persona durant trenta anys, però això no és culpa dels iraquians. França tenia la possibilitat de participar en l’alliberació i ara paga les conseqüències de la seva tria.

En general, als iraquians no els agrada la presència militar; més aviat tenen la necessitat d’una força que protegeixi l’evolució del procés polític sense intervenir-hi. Estem amenaçats pels iranians, els turcs, els jordans, els siris i els saudites, així que la presència americana es fa necessària. Els europeus han perdut una oportunitat! Encara que alguns països europeus són ben presents a l’Irak, França i Alemanya, antics aliats del règim de Saddam Hussein, no en formen part. Europa no té una sola veu.