Europa i diners han anat sempre junts: no només perquè la Unió Europea és filla de la integració econòmica del carbó i l’acer, sinó també perquè Europa costa diners. En un intent d’exorcitzar el pes dels diners, es parla d’una Europa política en contraposició a mercat únic, de potència civil en contraposició a potència militar, de subsidis socials en contraposició a liberalització del mercat laboral. Per desentendre’s dels nous euros acabats de sortir del forn, han aconseguit fins i tot immunitzar el Banc Central Europeu de qualsevol tendència política.

Millor si la bossa sona

Però els europeus són grans amants dels diners, com ho demostra el debat desencadenat sobre la Constitució europea a França i Holanda i la reafirmació de Tony Blair: malgrat la qüestió iraquiana, una bona cartera plena o un lloc de treball mobilitzen més que no pas el miratge d’un ministre d’Exteriors de la UE promès pel text constitucional. I malgrat tot, mentre es decideix el pressupost europeu per al període 2007-2013, la premsa europea sembla ignorar els diners de Brussel•les, deixant així el monopoli del debat sobre les perspectives financeres de la UE a la diplomàcia a porta tancada i als egoismes nacionals oposats.

La guerra dels diners ha d’obrir un debat sobre les possibles solucions a la crisi del model europeu. En un període negre per a les economies dels països de la “vella Europa”, renunciar a parlar de diners significa evitar començar a donar respostes als problemes concrets que han contribuït a mobilitzar milions d’europeus als referèndums contra la Constitució europea.

Més democràcia

A l’altra banda del Canal de la Mànega, hi ha hagut una altra Europa que va imposar als propis sobirans el principi del “no taxation without representation”, que establia que sense consens democràtic no es podria treure ni un sol penic de la butxaca del contribuent. Actualment transparència, eficàcia i control democràtic en la utilització dels diners públics poden esdevenir l’estímul per retornar la credibilitat a una Europa que, si no fos així, seria ostatge de l’immobilisme d’estels fugaços com Jacques Chirac i Gerard Schröder.

Per tant, deixant de banda els somnis constitucionals, el millor que es pot fer és aprendre a gastar i estalviar prudentment, a reformar despeses anacròniques i injustes com la Política Agrària Comuna i a respectar els compromisos propis invertint en l’Agenda de Lisboa. No s’han de distribuir fons per a la cooperació i el desenvolupament com regals a règims dictatorials i corruptes i s’ha de posar fi a l’escàndol ambulant d’un Parlament europeu que es passa el dia viatjant entre Estrasburg, Brussel•les i Luxemburg. S’han de justificar els diners gastats davant els ciutadans.

No hi ha coartada possible davant la necessitat d’obrir un debat democràtic sobre com invertir millor. Perquè d’una banda tenim la formiga i el seu rigor financer i, de l’altra, hi ha la cigala i les seves crisis.