Actualment la Unió Europea no és gaire popular i explicar aquesta manca de popularitat no és fàcil. La “idea general” de la integració europea encara compta amb un cert recolzament, però els detalls pràctics diaris de la Unió Europea no atrauen els ciutadans, concretament perquè molta gent creu que la UE malgasta els seus euroimpostos.

La culpa la tenen els Estats membre, i no Brussel•les

El pressupost de la UE costa d’entendre. “Brussel•les”, és a dir, les institucions de la UE, només en gasta el 20% per al seu funcionament. La resta es destina als Estats membre (i el gasten), que massa sovint no comproven que els diners s’administrin correctament. Això fa que qualsevol auditoria sobre les despeses a nivell Europeu sigui molt difícil i facilita l’existència d’abusos.

El 1999, per exemple, es va descobrir que una fàbrica de mantega del sud d’Itàlia utilitzava ingredients que no eren frescos i que eren perillosos per a elaborar els seus productes. La fàbrica exportava aquest productes a altres Estats membre de la UE i rebia grans subsidis econòmics per part de la UE. El frau va durar molts anys i només es va descobrir per coincidència, gràcies a uns agents italians que investigaven casos d’assassinats de la màfia. Un informe recent de Herbert Bösch afirma que a la UE aquest cas li costa uns 100 milions d’euros, inclosos els costos d’investigació. Poc creixement de la confiança i gran creixement de la despesa comunitària.

Tot i això, mentre els governs nacionals haurien de ser responsables dels diners de la UE que gasten, la necessitat de més transparència no significa que la UE sigui “malgastadora”. Per sorpresa per a molts escèptics, el pressupost total de la UE és només de l’1,24% del PNB i la majoria d’aquests diners estan ben administrats. Desafortunadament, la Política Agrícola Comuna (PCA), que va crear les tristament conegudes muntanyes de mantega i les reserves de llet, encara s’emporta aproximadament la meitat del pressupost de la UE. Encara que la sobreproducció subvencionada ja és un fet que pertany al passat, la imatge que va ajudar a fomentar encara afecta la UE.

Estrasburg representa una mala gestió dels fons de la UE

Aquest problema d’imatge és la raó principal per la qual la creença que la UE malbarata grans sumes de diners és tan forta. A més, alguns dels símbols més importants de la UE no ajuden gens a canviar aquesta impressió: la contínua bogeria dels viatges del Parlament Europeu entre Brussel•les i Estrasburg n’és un exemple.

Brussel•les és el lloc de treball principal del Parlament Europeu. Tot i això, cada mes tots els eurodiputats i la majoria de treballadors viatgen a Estrasburg per debats plenaris i votacions. Segons les últimes estimacions que circulen pel comitè parlamentari del Control Pressupostari, els costos addicionals per no tenir una seu parlamentària única són com a mínim 300 milions d’euros anuals. Pel total del pressupost de la UE, aquesta quantitat és molt petita; però els costos simbòlics pugen per sobre de la seva importància financera: el Parlament Europeu és vist com un circ ambulant i la Unió Europea com una salsera.

Evidentment, això estimula el recolzament a la proposta de reducció del pressupost de la UE a l’1% del PNB, tal com reclamen França, Alemanya, el Regne Unit, Suècia, Àustria i els Països Baixos. Desafortunadament, les dures postures dels líders nacionals en les negociacions del pressupost de la UE i el seu desig de guanyar punts del seu electorat no ajuda a millorar la imatge d’Europa. A més, la “restricció pressupostària” que defensen realment significa una reducció d’aquestes taxes de pertinència del país, i no més eficiència en les despeses o un canvi del nombre de llocs de treball parlamentaris.

Necessitem la confiança del poble

La integració europea és tan urgent com ho ha estat sempre. La pau interna i l’estabilitat ja no en són els únics motius. Davant la globalització, els perills mediambientals, la pobresa mundial i les noves inseguretats, la integració és la única via per sortir-se’n. Europa haurà de reenginyar-se, si vol afrontar aquests reptes, i només pot aconseguir-ho amb la confiança dels ciutadans.

La reticència a apostar per un canvi veritable, per exemple l’abolició de la seu d’Estrasburg, significa perdre una oportunitat de començar a restablir la confiança popular. I la confiança del poble és necessària si el que volen els polítics és aconseguir el suport per abandonar la sobirania nacional per opcions extremadament sensibles, tasca que ja és prou dura sense el pes de la percepció popular que la integració europea és un projecte que no surt a compte.

Més endavant, quedarà demostrat que l’oportunisme polític a curt termini és una gran despesa. Els líders que creuen fermament en l’eficiència han d’aprofitar les negociacions pressupostàries com a oportunitat d’avançar cap a un canvi real. I un Parlament Europeu que es pren les coses seriosament hauria de fer el mateix. Davant l’escepticisme públic, el vot recent contra una crida per a una única seu parlamentària va ser imperdonable. La propera oportunitat no es pot deixar passar: el preu de no prendre responsabilitat podria ser el rebuig de la gent europea a reconèixer el Parlament com la seva representació, i la Unió Europea com el seu ideal.