Batejada amb el nom d’Estratègia de Lisboa, el projecte aspira a fer de la Unió Europea l’espai econòmic més competitiu i més dinàmic del món. Això implica, doncs, la realització d’una sèrie de reformes estructurals al cor dels Estats membre, els objectius de les quals es definirien sobre el pla nacional i després es coordinarien a nivell europeu.

Malauradament, el projecte no comptava amb l’11 de setembre, un creixement econòmic estancat i un atur persistent que frega la insolència. Tot i que el gener del 2005 ningú creia en el projecte, sobretot després de l’informe KOK, José Manuel Barroso, President de la Comissió europea, va decidir reactivar l’estratègia coincidint amb el principi del seu mandat i a la meitat del procés de Lisboa. I per tant, tothom ha anat seguint el procés, ha agradat i ha encantat… No obstant això, avui, només unes setmanes més tard, la “raó de ser” de l’Estratègia de Lisboa es troba amenaçada per partida triple, mentre els caps d’Estat negocien les Perspectives Financeres 2007-2013.

Els egoismes nacionals augmenten

Finalment cadascú intenta mirar per les seves prioritats nacionals. L’exemple flagrant més recent ha estat orquestrat per Gianfranco Fini, el ministre d’Assumptes Exteriors italià, que ha dit que està preparat per esgrimir el seu vet sobre el pressupost europeu si els fons assignats a Itàlia es redueixen. Ara bé, en teoria, les Perspectives Financeres no tenen la funció de distribuir els finançaments a un Estat membre o a un altre, sinó d’establir un pressupost en el marc de les polítiques comunes. D’aquí ve l’interès de mantenir l’Estratègia de Lisboa que cultiva l’art de treballar en equip tot compartint les diferents maneres de contribuir al desenvolupament social i econòmic dels Estats membre. Però aquest mètode sembla difícil de fer servir quan les perspectives nacionals semblen tenir avantatge.

Un pressupost revisat a la baixa

Aquest replegament nacional no augura res de bo. Per al Parlament Europeu, a partir d’ara una institució “inevitable” en el procés decisori, és una gran incoherència que el compromís de la Presidència luxemburguesa proposi un pressupost revisat a la baixa. En primer lloc ho patiran l’àmbit de la recerca, els transports i l’educació – tan sols això! En canvi, la coalició dels contribuents nets, el Grup dels 6 (França, Alemanya, Àustria, Països Baixos, Regne Unit i Suècia), que desitja limitar la contribució a 1% del PNB en lloc de l’1,14% previst inicialment per la Comissió Europea, a la fi se senten escoltats. Amb aquestes condicions, les ambicions del procés de Lisboa seran difícils d’aconseguir. De fet, la decisió de reduir el pressupost demostra un comportament contradictori per part dels caps d’Estat, que bé volen convertir-se en els campions del món, però sense posar-hi els mitjans… Una llum d’esperança s’il•lumina quan països motors com Alemanya estan disposats a fer concessions amb la intenció de trobar un compromís. Però n’hi haurà prou ?

Un No repercussiu

Des del 29 de maig, l’amenaça que pesa sobre l’Estratègia de Lisboa és triple, puix que aquesta crisi política fa que les negociacions siguin cada vegada més laborioses. Amb el no franco-holandès a la Constitució, aquests pressupostos tenen a partir d’ara la dura tasca de prevenir una avaria política o una possible asfíxia financera, sense els quals les ambicions del projecte europeu, com l’Estratègia de Lisboa cauran en l’oblit. D’altra banda, Dalia Grybauskaité, Comissària europea encarregada de la Programació financera i del pressupost, va provar l’abril passat que sense compromisos aquest any les noves iniciatives del projecte europeu no es podrien posar en funcionament en el moment oportú. Per això Jean-Claude Juncker, president del Consell de la Unió Europea, ha proposat un compromís a la baixa. A falta de fons suficients, Lisboa tindrà només el dret de “subsistir”.

L’Estratègia de Lisboa sobreviurà

El 8 de juny el Parlament va expressar-se i va afirmar, al costat de la Comissió, la manca evident de fons prevists a les Perspectives Financeres. Però és poc probable que aquesta crida hagi arribat a oïdes dels caps d’Estat que han d’intentar trobar un acord en la pròxima cimera europea, els dies 16 i 17 de juny. El que hi ha en joc és important. La legitimitat de la Unió Europea jau sobre la capacitat de contribuir en la prosperitat dels seus ciutadans – una ambició molt present als discursos.

Afortunadament, les institucions europees no són els únics actors decisius del procés. Els Parlaments nacionals, els agents socials, així com la societat civil, participaran en la seva bona posada en pràctica i també en el seu finançament. La batalla serà de gran envergadura. Ara que ens adonem que l’atur és una de les raons principals del rebuig francès a la ratificació del Tractat constitucional, ¿no tenim interès en reforçar les nostres defenses europees enfront d’una zona euro cansada i d’un creixement que encara es fa esperar ? L’Estratègia de Lisboa existeix per a aquests casos. Una altra cita desaprofitada?