Si repassem el mapa mundial d’estats, comprovarem que no hi ha cap projecte polític estable sense finançament suficient. De fet, els països desenvolupats són, no per casualitat, els que presenten una pressió impositiva major, mentre que els països als quals es tendeix a recaptar poc viuen en una crisi permanent. Per exemple, la pressió impositiva argentina amb prou feines arriba a un 21% del PIB, mentre que a països com ara Suïssa o Bèlgica se supera el 50%.

Europa juga en una altra divisió

Però canviem ara d’escala. Posem per cas que la Unió Europea juga (i en això no hi ha retorn possible) en una altra divisió, en una divisió de “superestats” o d’estats continentals. Cal comparar el pressupost comunitari amb el federal nord-americà, el xinès, el rus o l’indi, atesa que la repercussió del projecte i el model europeu pretenen donar-se a escala planetària i les polítiques comunitàries no paren de créixer en importància. L’opacitat proverbial xinesa quant a les seves dades macroeconòmiques és coneguda per tots, però allò que hem decidit d’anomenar el seu “miracle econòmic” és degut en gran part al pressupost públic descomunal dirigit per les seves autoritats. El cas nord-americà és paradigmàtic. El Congrés dels Estats Units acaba d’aprovar el pressupost per l’any 2006, que puja fins a uns tres bilions d’euros, amb un PIB aproximat de 15 bilions d’euros per l’any 2005, de manera que el pressupost dels EUA representa el 20% del PIB. Si volem competir amb tots dos models no podem quedar-nos en el magre 1% que fins avui sí que ha donat bons resultats.

No podem decidir sense considerar la majoria

Fóra una obscenitat encetar nous reptes comunitaris sense comptar amb la realitat de la majoria dels Estats membre. És inacceptable demanar als 10 nous Estats membre juntament amb Portugal i Grècia que deixin que els altres socis comunitaris envaeixin literalment els seus mercats, que s’adaptin a les exigències d’austeritat pressupostària, que vigilin les fronteres i que es preparin per participar en un mercat únic amb una moneda única, si a canvi no els ajudem a competir en condicions d’igualtat. Es tracta del 50% dels estats: necessiten enormes infraestructures perquè els béns i els diners circulin ràpidament i perquè la societat del coneixement es desenvolupi en ells i augmenti l’activitat econòmica. És una regla bàsica del sistema capitalista que convé no perdre de vista. Que poc ens costa dir “avui tots som ciutadans de Nova York”, i com ens costa adonar-nos que avui tots som polonesos, hongaresos o maltesos!

No és la primera vegada que passa

Els principis de solidaritat interterritorial i de redistribució de les rendes sempre ha donat bons resultats. El millor exemple el proporciona la mateixa història comunitària. L’any 1985, quan Jacques Delors i els dirigents europeus van decidir inaugurar el mercat únic, a més de la idea de l’espai Schengen, de seguida van estar d’acord que aquesta reforma no podia deixar de banda una tercera part de la CEE (aleshores Espanya, Irlanda, Portugal i Grècia no estaven preparats per a competir en un mercat únic i assumir les obligacions del futur espai Schengen). Per aquest motiu van fer pujar el pressupost comunitari fins als nivells actuals, van reduir la Política Agrícola a la meitat i van crear els fructífers Fons de Cohesió. Ningú no pot dir que la recepta no hagi funcionat a països com ara Espanya, Irlanda o fins i tot Grècia.

Els reptes actuals són tan difícils com els d’antuvi: apropar Europa als ciutadans, democratitzar les institucions, gestionar la immigració massiva, l’Europa de la defensa comuna i un nou salt endavant en la modernització de les nostres indústries. Són els dirigents europeus els qui, en la seva mediocritat, no es troben a l’altura de les circumstàncies. Especialment els d’Alemanya, de França, del Regne Unit o d’Holanda, que no confien que tots aquests reptes puguin superar-se amb la unió de tots, i opten per estratègies que només els incumbeixen a ells.