Després dels rebutjos consecutius de França i Holanda al Tractat constitucional mitjançant els referèndums del mes de maig, un acord sobre el pressupost europeu pel període 2007-2013 “permetria demostrar que Europa es manté en la seva posició”. Així s’ha expressat el president de torn de la Unió Europea, el luxemburguès Jean-Claude Juncker, abans del Consell Europeu dels propers dies 16 i 17 de juny. No obstant això, si un acord sobre el pressupost no sembla impossible, més aviat es considera difícil d’aconseguir, especialment pel que fa al sector del finançament de la Política Agrícola Comuna (PAC). Sobretot, els No a la Constitució, la perspectiva d’eleccions legislatives anticipades a Alemanya, que limita els marges de maniobra de Gerhard Schröder, i l’actitud tan ferma del Regne Unit a favor de la defensa de la seva reducció pressupostària, corren el risc de crispar les negociacions a diferents nivells, especialment ara que, tant les despeses com els ingressos, són objecte de controvèrsia entre els 25.

Crispacions sobre les despeses

El possible manteniment del 45% de la part de les despeses destinades a la PAC dins del pressupost comunitari continua provocant una controvèrsia que ja fa algunes dècades que dura i que s’ha reforçat sobretot amb les dues últimes ampliacions: l’arribada de petits països rics amb una tradició intervencionista i proteccionista important en aquest sector (Àustria, Finlàndia i Suècia) i l’entrada dels deu membres nous, dels quals molts són grans productors agrícoles, han confirmat el clan dels països que preconitzen el manteniment o el reforç del pressupost destinat a la PAC.

Aquest assumpte és tan tens que són bastants els que, ja siguin poc beneficiaris o molt contribuents, assenyalen que la Política Agrària Comuna corre el risc de no aconseguir alguns dels seus objectius. Es pregunten si s’han obtingut els èxits constatats a nivell de costos raonables. És sobretot d’aquesta manera que estudis com els del National Consumer britànic han tingut una gran repercussió, ja que han calculat que la PAC costava, el 1996, l’equivalent de 30 euros per família a la setmana.

Tanmateix, les noves orientacions d’aquesta política expliquen per què diversos Estats membre volen continuar atribuint-li una part elevada del pressupost: la nova PAC, que va entrar en vigor l’1 de gener del 2005, des de llavors té com a objectiu, entre d’altres, modificar considerablement les pràctiques dels productors en matèria de medi ambient. Com a mitjà per sancionar econòmicament els mètodes de l’agricultura intensiva, les ajudes acordades per la Comissió Europea queden condicionades pel respecte de la reglamentació sobre la contaminació del sòl i l’aigua. A més, una transició d’un sistema fonamentat en la producció cap a un sistema que afavoreixi la protecció i el desenvolupament d’una economia rural sostenible necessita fons importants per permetre-li produir els resultats previstos.

Tensions per la reducció britànica

Pel que fa als ingressos, la batalla es concentra sobretot en la reducció britànica, acordada per Margaret Thatcher el 1984 a causa de la situació poc favorable en què es trobava en aquells moments el Regne Unit i dels beneficis escassos que el país obtenia de la PAC. Especialment, Jack Straw, ministre d’Exteriors britànic, amenaça d’oposar el seu veto a una possible supressió d’aquest avantatge, que segons ell, és just. En canvi, la majoria dels Estats membre i la Comissió consideren que s’ha de desmantellar definitivament aquesta reducció britànica, ja que el país s’ha convertit en una de les economies més pròsperes de la Unió ampliada. No obstant això, sembla ser que els britànics no es mostrarien contraris a una “planificació” d’aquest avantatge. La proposta de Jean-Claude Juncker de congelar el descompte al seu nivell abans de l’ampliació del 2004, després de reduir-lo progressivament en el període 2007-2013 estaria a punt de permetre als diferents estats de conformar-se amb un acord com aquest.