El pressupost europeu ha passat de 7 milions el 1958 a 116,55 mil milions d’euros el 2005. És com donar molles de pa per finançar les polítiques comunitàries de 25 països (en comparació amb els prop de 300 mil milions d’euros del pressupost francès el 2004!) I negociar el pressupost europeu és realment com parlar per parlar.

Breviari del pressupost europeu

Les pedres angulars de la política pressupostària europea es fixen a finals dels anys vuitanta: codificació dels mecanismes pressupostaris, definició dels recursos i establiment de les partides de despeses.

Segons el tractat de Roma de 1957, la Comissió proposa el pressupost que és acceptat i votat pel Consell després d’haver consultat el Parlament. Aquest últim, al qual en un primer moment se li va donar un paper de comprovador titella, va saber conquerir en el decurs de les sessions poders pressupostaris cada vegada més importants. Així que també pot influir en el total de les Despeses No Obligatòries, és a dir, de les despeses que no són específicament inscrites en els tractats, però que no per això són menys considerables: fons social, fons regional, política energètica o industrial, crèdit de funcionament de les institucions… i rebutjar el descàrrec del pressupost. És així com el 1980 i el 1985, els eurodiputats simplement van rebutjar la idea de posar fi a la vida del pressupost i alliberar així la Comissió de les seves obligacions de gestió.

Fins el 1970, els recursos de la Comunitat provenien de les contribucions dels Estats membre. Arran de la decisió del Consell el 21 d’abril de 1970, finalment Europa es dota de recursos propis, ingressos fiscals rebuts directament i definitivament per la comunitat en el marc de les polítiques comunitàries. Es tracta de recursos propis tradicionals (drets de duana, exaccions reguladores agrícoles i cotització del sucre), de l’IVA i del recurs d’equilibri fundat sobre el PNB i actualment limitat a l’1,27% del PNB dels Estats membre.

La duplicació del pressupost que s’experimenta entre 1979 i 1985 es beneficia, en gran part, de la Política de Cohesió Econòmica i Social (PCES – ordenació del territori europeu i reducció de les desigualtats regionals). El 1989, les fronteres desapareixen i es decideix ajudar els països de l’Europa occidental i oriental en el seu esforç de reconstrucció i de normalització. Així neix el PHARE.

.

Fons, fons, fons…

Sense tenir en compte la política agrícola, que s’enduu ella sola el 45% del pressupost, les dues polítiques més destacables són, sens dubte, la PCES (fons estructurals i fons de cohesió barrejats) i l’ampliació (instruments financers de preadhesió). Aquestes funcionen conjuntament, la PCES pren el relleu de la política d’ampliació l’endemà de les adhesions.

La PCES és una política fonamentalment regional; per exemple, durant el període 2000-2006 hi ha tres objectius de desenvolupament definits: recuperació econòmica de les regions amb retard de desenvolupament, reconversió econòmica de les zones geogràfiques amb dificultats estructurals, adaptació i modernització de les polítiques i sistemes d’educació, de formació i de treball. Quatre fons (FEDER, FSE, FEOGA, IFOP) són els que fan possible la realització regional d’aquests objectius per a la posada en marxa dels projectes cofinançats pels Estats membre i la Unió. Generalment, aquests fons es destinen a les regions que tenen un PIB inferior al 90% del PIB mitjà de la Unió Europea. Això explica que algunes regions desfavorides que se situen en estats “rics” es beneficiïn de la PCES. És evident que la definició de l’elegibilitat de les regions es complica amb la integració d’Estats membre amb ingressos considerablement inferiors. I aquí apareix una de les grans angoixes dels contribuents més rics: pagaran només pel desenvolupament de les regions orientals o les seves regions continuaran beneficiant-se de les polítiques regionals?

Canvi de categoria

Per la seva part, els instruments polítics de preadhesió han tingut com a objectiu la reducció de les flagrants diferències de desenvolupament que hi havia abans de l’ampliació i la reducció al màxim del cost. El programa PHARE iniciat el 1989 havia de finançar l’anivellament normatiu i l’Institution Building dels països de l’Europa central i oriental: el 30% del total del PHARE (10,5 mil milions d’euros) s’ha destinat directament a la recuperació del patrimoni comunitari (els tractats i les nostres 80.000 pàgines de directives).

El 15 de juliol de 1997, la Comissió europea, enfortida per l’èxit del PHARE, publica un Llibre blanc del futur, l’Agenda 2000, que presenta l’evolució del projecte europeu dins la perspectiva de l’ampliació i proposa en massa la reforma de la PAC i de les PCES i la creació d’instruments de preadhesió. Els Estats membre van aprovar les orientacions i, durant la Cimera de Berlín el 1999, iniciaren els instruments financers ISPA (7 mil milions d’euros per al desenvolupament de les infraestructures i la protecció del medi ambient) i SAPARD (3,5 mil milions d’euros per ajudar els agricultors i modernitzar les explotacions d’acord amb les exigències de la PAC, que prendrà el relleu després de l’adhesió).

És evident que després de l’adhesió, els nous membres no reben més ajudes de preadhesió, sinó que es converteixen, alhora, en contribuents al pressupost europeu i beneficiaris de les seves polítiques. Una vegada establert el pressupost del període 2007-2013, i d’acord amb els candidats a l’adhesió en el moment dels acords de Berlín de 1999, els negociadors del pressupost 2013-2019 són encara més nombrosos i hauran d’encarar-se amb el pitjor: la reforma de la PAC, la reestructuració de l’elegibilitat de les regions respecte als fons estructurals i el finançament de les ampliacions que han de venir.