Amb 21 llengües oficials que s’han de traduir i interpretar, la UE deixa molt enrere altres organitzacions internacionals com ara l’ONU (que només treballa en sis llengües), i aquesta multiplicitat s’ha de pagar. Segons la xarxa d’informació Eurydice, el sistema de la UE requereix ara uns 2000 traductors i 80 intèrprets diaris, que representen un cost de mil milions d’euros anuals.

Confusió “intranacional”

L’augment del nombre de llengües reconegudes oficialment dóna més rellevància als departaments de traducció de la Unió, augmentant-ne la burocràcia i retardant el procés de presa de decisions. A més, en un moment en què es necessiten més recursos, sembla probable que en el proper pressupost es redueixin les subvencions administratives de la Comissió i que aquesta reducció vagi acompanyada de la reducció dels diners disponibles per a serveis de traducció i d’interpretació. Això ha provocat una gran preocupació sobre el futur de la traducció, com va expressar un intèrpret en una entrevista: “Si augmenta el nombre de llengües però no augmenta el pressupost, la qualitat dels sistemes de traducció i d’interpretació disminuirà, cosa que ja està passant”.

El repte de trobar algú capaç de traduir del maltès a l’estonià o del finès a l’eslovac és difícil de superar, cosa que deixa molts llocs de traductors sense cobrir degut a una manca de candidats qualificats. La solució temporal ha estat l’establiment d’una “traducció en cadena”, en què es tradueix d’un idioma a un altre mitjançant un d’intermediari. El potencial de malentesos en aquest “joc del telèfon” diplomàtic representa greus problemes per a alguns països membres de l’est que es troben en una situació de desigualtat respecte la resta de col•legues europeus.

La necessitat d’una llengua comuna

Si l’ampliació ha portat un augment de la diversitat lingüística al Parlament i al Consell, l’efecte ha estat precisament el contrari a la Comissió Europea. El sistema de “llengües de treball” a la Comissió, que reserva un lloc privilegiat a la utilització de l’anglès, el francès i l’alemany en el treball diari, troba un obstacle amb la integració dels països de l’est. Amb el rus i l’anglès com a llengües estrangeres més parlades a Estònia, Letònia, Lituània, Polònia i Eslovàquia, departaments de la Comissió com ara els encarregats de la Política Regional (on sempre s’ha treballat amb el francès), lluiten per mantenir les seves “nacionalitats” individuals. Per descomptat, la complexa situació lingüística provocada per l’ampliació ha fet sorgir el debat sobre una possible llengua franca.

Sociòlegs i lingüistes contemporanis s’uneixen al debat de la “sopa de lletres europea” en busca d’un sistema lingüístic més democràtic. Com explica Phillippe van Parijs, professor a la Universitat Catòlica de Lovaina, “necessitem una manera de comunicar-nos a través de les fronteres de la nació dibuixades per les diferències entre les nostres llengües mare, sense la mediació d’intèrprets competents, extremadament costosa. Ho necessitem especialment si no volem que l’europeïtzació sigui exclusiva dels rics i poderosos que es poden permetre una interpretació de qualitat”.

Però aquesta demanda d’una llengua franca no té en compte aspectes com l’orgull nacional o els matisos polítics que es troben lligats a aquest debat de manera inevitable. La possibilitat que l’anglès esdevingui la llengua comuna de la UE, tot i ser l’opció lògica donat que és la segona llengua de gairebé la meitat de la població de la UE, costa d’imaginar si tenim en compte el ressentiment del francès en aquest aspecte. Tot i que han pres força propostes com la utilització d’una “llengua construïda” com l’esperanto, que oferiria un territori lingüístic neutral per al debat, aquesta opció tampoc no sembla gaire factible perquè sens dubte donaria lloc a polítics parlant en un altre idioma als seus electors, traient-li el “demo” a la democràcia.

Assumpte de minories

I el problema no és gens fàcil de resoldre. D’altra banda veiem que l’ampliació ha vist el renaixement del debat sobre l’estatus de les llengües minoritàries. Aquest tema sempre ha estat deixat de banda per part dels països d’occident, però els nous membres de la UE, molts dels quals han vist les seves llengües reprimides pel règim soviètic, estan desitjant promoure la diversitat lingüística existent dins les seves fronteres. Amb un nombre creixent de representacions regionals que obren oficines a Brussel•les, per no parlar de l’augment del paper dut a terme pel Comitè de les Regions a la legislació europea, l’argument a favor d’incloure les llengües minoritàries en la vida institucional guanya pes. Amb la decisió del passat dilluns 13 de juny de convertir l’irlandès en la 21a llengua oficial de la UE, s’estableix un precedent per a altres llengües minoritàries com el basc, el català i el luxemburguès, que fa molt de temps que lluiten pel reconeixement oficial de les seves llengües a la UE.