L’atemptat a Londres? Crònica d’una mort anunciada. Molt abans dels atemptats a Madrid, gener del 2003, els serveis britànics de l’MI5 van dur a terme una sèrie d’arrests que van culminar amb la clausura de la mesquita de Finsbury Park a la zona nord de la capital. L’alarma i la por van continuar, fins al Nadal passat, amb el missatge per als londinencs del cap de la policia local John Stevens: “El perill a Londres no ha disminuït” va advertir afegint que “un atemptat és inevitable”.

Tots els països corren perill

I ara més que mai, la por s’estén per tot Europa. Fins i tot a l’est, on el perill podria semblar menor. Per exemple a Budapest, on el dia dels atemptats a Londres es van evacuar fins a tres centres comercials per amenaces de bomba. Però sobretot als països de l’Europa occidental, per exemple França, on el nivell d’alarma ha pujat al “nivell vermell”, segons la poc valorada tesi que creu que el motiu de l’elecció del 7 de juliol per a l’atemptat a Londres és l’anunci de la ciutat com a seu olímpica per al 2012. A París es pregunten si també hi havia un atemptat preparat per a ells en cas que hagués estat escollida per acollir els Jocs.

Però italians i danesos també tenen la por al cos: la reivindicació de la cèl•lula d’Al-Qaida dels atemptats a Londres conté una amenaça directa a Roma i a Copenhaguen, per la presència de les seves tropes a l’Iraq.

Però Itàlia fa temps que viu sota amenaça. El punt àlgid va ser l’agost del 2004, quan les Brigades Abu Hafs Al Masri van amenaçar als italians de “fer fora el govern de Berlusconi” perquè si no “cremarien Itàlia”. I Dinamarca també se sent amenaçada. Als mitjans, la por a atemptats al territori nacional, ha augmentat a causa del compromís danès a l’Iraq.

”Però l’Iraq no és l’únic motiu”, explica Riccardo Alcaro, de l’Institut d’Afers Internacionals,(Istituto Affari Internazionali), centre d’investigació de Roma: “No hem d’infravalorar el fet que la reivindicació conté referències a la guerra a l’Afganistan”. A l’Afganistan encara hi ha forces internacionals de països com França, Holanda, Polònia i Espanya. “L’odi vers Occident i el tema de les croades són motivacions que impliquen tothom” conclou Alcaro.

”Que passi el següent, sabem com fer-ho”

I pensar que el desembre del 2003 un atemptat terrorista a Europa semblava, malgrat tot, una possibilitat remota… Un dia després de les tragèdies de Casablanca i d’Istambul, Pisanu, el ministre de l’Interior italià, en una intervenció a la Comissió Europea va afirmar: “atacar de la mateixa manera Europa és molt més difícil”. Però pocs mesos després hi van haver els atemptats a Madrid i més tard, el juny del 2004, es descobreix i s’impedeix un atemptat “ja preparat”; l’objectiu: París. Hi ha tres arrestats a Itàlia i quinze a Bèlgica, a més de detencions per tot Europa. En efecte, la qüestió ens afecta a tots.

I ara, on atacarà el terrorisme? Des de l’onze de setembre del 2001 Europa ha esdevingut, al mateix temps, un objectiu i una base per als terroristes. Així ho remarca Alcaro: “a Europa el perill és especialment elevat perquè aquí hi ha ben bé vint milions d’immigrants musulmans, però aquestes comunitats no s’integren amb la resta de la població i, per tant, és pràcticament impossible per als serveis d’intel•ligència identificar possibles minories vinculades al terrorisme i recollir-ne informació útil”.

Molts possibles objectius, però cap element que determini qui serà el següent i quan. Alcaro puntualitza: “sabem que no hi ha proves sobre un centre de poder que coordini les xarxes de les cèl•lules terroristes. Ens consta que hi ha diversos grups que comparteixen algunes tendències tant de modalitat com de raons d’atac”. Els atemptats a Madrid i a Londres demostren que aquests grups reduïts tenen una capacitat destructiva menor respecte als responsables dels atemptats de l’onze de setembre del 2001 però que tenen un poder psicològic devastador, i un mateix objectiu: la gent corrent, agredida d’una manera indiscriminada. “Quan els terroristes formen part de petites cèl•lules, descobrir els seus plans a temps és molt difícil, gairebé impossible: protegir d’una manera suficient els llocs públics és gairebé impossible”, afirma Alcaro. Aleshores no sabrem qui serà el següent? “Es pot dir que serà un grup reduït el que actuï, perquè han demostrat que són capaços d’organitzar atemptats sense ajuda. El lloc i el modus operandi es triaran de manera que tinguin un impacte psicològic enorme. D’altra banda, Londres representava un bon objectiu pel seu prestigi actual degut a la seva pertinença al G8, a ser l’actual president de la Unió i a haver estat escollida ciutat olímpica. Però també degut a la fama dels seus serveis secrets, un dels més eficients del món”.

Sí, era evident: era el seu torn.

Hi han col•laborat: des de Bratislava, Eva Simekova; des de Budapest, Judid Járadit; des de París, Eva Queralt i Julia Mills; des de Roma, Ilaria La Commare.